16/10/2011

Memòria polonesa

3 min

Per a algú que hagués conegut la Varsòvia dels darrers lustres del comunisme i que hi torni ara -vaig poder-ho fer a finals de setembre, en el marc d'un viatge organitzat per la representació a Barcelona de la Comissió Europea-, potser el canvi més remarcable no és el nou skyline de la capital polonesa, ple de modernes torres d'oficines que van tapant -per sort!- la silueta estalinista del Palau de la Cultura i la Ciència; ni el trànsit automobilístic, saturadíssim a les hores punta; ni tampoc la proliferació de comerços de les mateixes grans marques que en qualsevol altra capital europea.

Almenys per a mi, la novetat més gran és la recuperació i la reivindicació d'aquella part de la memòria històrica polonesa que el règim comunista i la tutela soviètica havien silenciat durant més de quatre dècades. Una recuperació que s'ha traduït en una florida de monuments, estàtues, làpides commemoratives i espais memorials: monuments al mariscal Józef Pilsudski, el pare de la pàtria renascuda el novembre de 1918 i vencedor sobre l'Exèrcit Roig en la guerra polono-soviètica del 1920; al cardenal Stefan Wyszynski, el primat que desafià als anys 1950 la dictadura comunista; a l'Exèrcit Nacional i a l'Estat Polonès Clandestí (aquell estat que evoca Jan Karski en el llibre recentment publicat per Quaderns Crema); monuments a la batalla de Montecassino i als Caiguts i Assassinats a l'Est, que vol dir a les víctimes de Katyn i de les deportacions de l'estalinisme; monument i museu de la insurrecció varsoviana del 1944, esclafada pels nazis amb la complicitat passiva de Moscou…

La llista seria interminable; i, malgrat la barrera de l'idioma, una visita a les llibreries permet constatar el mateix fenomen: l'abundància de títols consagrats a les principals figures polítiques (I. Paderewski, W. Grabski, S. Mikolajczyk…) i militars (W. Sikorski, W. Anders…) de la Segona República Polonesa, aquella que va néixer el 1918, que Adolf Hitler envaí el 1939 i que Stalin va rematar el 1944-45. Perquè és aquella etapa la que l'actual democràcia polonesa considera el seu antecedent legítim, saltant per damunt dels 45 anys de la mal anomenada República Popular.

¿Això significa que la polonesa és avui una societat entotsolada, obsedida a llepar-se les ferides d'una història especialment dramàtica? No em semblaria just arribar a aquesta conclusió, i menys des de Catalunya, on convertirem en eslògan aquella frase d'una cançó de Raimon: "Qui perd els orígens perd identitat". De fet, Polònia ha sabut en els darrers anys fer evolucionar molt positivament algunes de les seves tradicions històriques més problemàtiques. En un país on la inestabilitat i la Fronda parlamentàries eren proverbials des del segle XVIII, la darrera legislatura ha estat gairebé avorrida; i, diumenge passat, un govern sortint aconseguí per primer cop revalidar-se a les urnes i guanyar un segon mandat.

A sobre l'artífex d'aquest prodigi, el primer ministre Donald Tusk, no és ben bé polonès de soca-rel, sinó caixubi, membre d'una minoria ètnica d'uns centenars de milers d'individus originaris de la regió de Gdansk amb llengua i bandera pròpies; i ha aplicat una política decididament europeista i conciliadora amb els enemics històrics alemanys i russos. Tot plegat un còctel que hauria pogut resultar explosiu en un país amb la sensibilitat nacionalista tan a flor de pell. Però no ha estat així, i la Plataforma Cívica de Tusk acaba d'obtenir gairebé el 40% dels vots gràcies a la bonança econòmica. És un altre símptoma esperançador: que un nombre creixent de polonesos votin pensant en la cartera i no empesos per vells greuges i teories conspiratives.

D'altra banda, aquest èxit econòmic (un creixement del 4% del PIB enguany, segons previsions) pot ajudar els polonesos a superar antics complexos d'inferioritat, a tenir una relació menys torturada amb Alemanya i a liderar l'obertura de la Unió Europea i de l'OTAN envers aquells estats (Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia i Azerdbaidjan) que són avui objecte d'una sorda lluita d'influències entre l'Occident democràtic i la Rússia autoritària de Putin.

Menys positiva em sembla la irrupció electoral (10% dels vots) del Moviment Palikot, un populisme progre que s'ha aprofitat de la profunda crisi de l'esquerra postcomunista clàssica. I convé no oblidar que, derrotada i tot, la dreta nacionalcatòlica del Kaczynski supervivent, Llei i Justícia, suma el 30% dels sufragis. En conclusió: les empremtes de la història persisteixen.

stats