Publicitat
Publicitat

De Nuremberg a Corleone

En els quaranta dies transcorreguts des de l'Onze de Setembre passat, els adversaris de l'aspiració sobiranista que s'hi expressà han formulat molts més insults que arguments, moltes més desqualificacions que idees, moltes més amenaces que propostes: la Guàrdia Civil, el Codi Penal, la presó… Assenyadament, la immensa majoria del nacionalisme català no ha caigut en les provocacions ni s'ha lliurat a l'intercanvi d'improperis. Amb tot, algunes de les coses que l'espanyolisme ha dit en aquestes últimes setmanes són tan grosses i tan greus que potser tampoc no fóra bo passar-les en silenci i deixar-les sense resposta. Els posaré tres exemples, no pas recollits en la barra d'un bar, sinó provinents d'institucions o persones suposadament il·lustrades i amb alta capacitat d'anàlisi.

En una nota editorial del seu darrer butlletí, la FAES, la fàbrica d'idees del Partit Popular presidida per José María Aznar, acusa el govern de la Generalitat i el nacionalisme català de " vivir contra la verdad ", d'" inmadurez moral ", de tenir " un comportamiento pueril sublimado en impostado hecho nacional ", i defineix la demanda d'independència com "un rastro del Antiguo Régimen ". Es veu que, segons algun evangeli apòcrif, defensar la unitat d'Espanya és arrenglerar-se amb la veritat i el bé, mentre que defensar la independència de Catalunya és fer-ho amb la mentida i el mal. I, a sobre, aquells que 76 anys després encara no han trobat el moment de condemnar la sublevació franquista del 1936 i la dictadura subsegüent, ens acusen de voler tornar a l'Edat Mitjana…!

El segon exemple va aparèixer en forma d'article (Cataluña, democracia aclamativa ) al diari El País del dia 4, signat pel catedràtic Antonio Elorza Domínguez. Madrileny d'origen basc, militant comunista, després simpatitzant del Partit Socialista d'Euskadi i ara pròxim a Unió Progrés i Democràcia (UPyD), el mateix Elorza que ha participat en actes electorals de Patxi López i de Rosa Díez carregava, en aquell article, contra els intel·lectuals que han donat suport a Artur Mas.

Però sobretot, disfressant les seves fòbies, les seves obsessions malaltisses, d'autoritat acadèmica, atribuïa al procés polític engegat a Catalunya des de l'11-S un caràcter totalitari, comparava la senyera col·lectiva del Camp Nou el dia del clàssic amb els congressos del Partit Nazi a Nuremberg, acusava el president Mas de voler liquidar " el pluralismo y la vida democrática ", de pretendre la " nacionalización forzosa ", de desitjar que les properes eleccions no reflecteixin " una composición política plural "… I tot això, com? Doncs mitjançant " el monopolio del espacio público y de la comunicación ". Potser caldria convidar el senyor Elorza a passar uns dies a Barcelona, a anar al quiosc, a recórrer el dial radiofònic i a fer zàping televisiu perquè verifiqués a quina distància sideral estem de qualsevol monopoli. Però no val la pena: ell no consentiria que la realitat li espatllés els seus ferms prejudicis.

El tercer i últim exemple correspon a un altre catedràtic, el senyor Francesc de Carreras i Serra. Fill del prohom i col·laborador del règim franquista Narcís de Carreras i Guiteras, comunista de casa bona en la seva joventut, Francesc de Carreras va mantenir-se al cor del sistema institucional català durant gairebé dues dècades (va ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat entre el 1981 i el 1998, primer a proposta del PSUC i després del PSC). Aleshores, però, va posar rumb cap a l'espanyolisme, impulsà de manera destacada el Foro Babel i esdevingué un dels arquitectes, probablement fins avui el principal maitre à penser , del nou partit Ciutadans. Per cert, que qui vulgui saber més sobre el paper de De Carreras en el naixement i en les crisis internes de Ciutadans hauria de llegir el llibre recent de Maria Teresa Giménez Barbat, Citileaks. Los españolistas de la Plaza Real (Màlaga, Sepha, 2012).

Comprensiblement excitat pel caire que ha pres la política catalana, el constitucionalista De Carreras ha aprofitat totes les seves columnes d'opinió (es veu que ser l'ideòleg d'un partit i exercir d'analista independent no li planteja cap contradicció) per blasmar Artur Mas, Convergència i el nacionalisme català en general. Però el dia 12, mentre assistia a la concentració unionista de la plaça de Catalunya, va fer un pas més, i declarà: "Volem una Catalunya unida a Espanya, perquè una Catalunya independent seria una mica com Sicília, un lloc on hi ha vendetta , corrupció i gangsterisme" (sic).

¿Per alguna raó biològica, senyor De Carreras? ¿Els catalans som un poble de xoriços que només ens contenim sota la vigilància espanyola? Sí, Fèlix Millet robava tot entonant Els segadors , igual com els polítics valencians del cas Gürtel pispaven tot cantant el Para ofrendar nuevas glorias a España , i els andalusos del cas ERE tot recitant allò de "¡Andaluces, levantáos!" , i Amedo i Domínguez mentre deien que lluitaven contra el separatisme basc…

En fi, felicitem-nos-en: amb adversaris d'aquest rigor intel·lectual, la batalla potser no pinta tan malament.