Un ídol en el fang
Va ser a finals del 2010 quan, de sobte, els noms de Wikileaks i del seu rostre visible, Julian Assange, van irrompre de manera abassegadora en l’escena informativa mundial. La difusió, per iniciativa del hacker australià, de més d’un quart de milió de missatges diplomàtics dels Estats Units (el Cablegate) i el fet que cinc de les capçaleres periodístiques més prestigioses -i progressistes- d’Europa i Amèrica se’n fessin amplíssim ressò, publicant i analitzant una selecció d’aquells documents, va convertir Assange en una mena d’heroi global; algú de qui els directors dels principals mitjans de comunicació planetaris es disputaven les trucades i a qui la humanitat hauria d’estar eternament agraïda, perquè havia desemmascarat les tèrboles pràctiques de la política internacional i imposat per sempre més una benèfica transparència.
Per aquelles dates (en concret, el 27 de desembre de 2010) vaig publicar a l’ARA acabat de néixer una de les meves primeres col·laboracions. Es titulava 'Contra Wikileaks', i hi criticava els beneits que estaven canonitzant el tal Assange i el descrivia com un fals redemptor i un egòlatra completament mancat d’escrúpols morals. Però el boom del personatge va continuar encara una bona temporada. El maig següent, en una taula rodona dins del congrés de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, em va tocar polemitzar amb algun excel·lent periodista i bon amic que seguia sostenint la importància cabdal del fenomen Wikileaks i el mèrit enorme de la filtració dels correus del departament d’Estat. A parer meu, en canvi, haver explotat la turmentada psicologia i els problemes d’identitat sexual del soldat Bradley (avui Chelsea) Manning per empènyer-lo a robar els documents i a cedir-n’hi la difusió no tenia res a veure ni amb el periodisme d’investigació, ni amb el Watergate, ni amb cap mena de principi ètic.
Naturalment, aquestes objeccions no van tenir cap ressò. I el fet que la justícia sueca demanés l’extradició d’Assange per investigar-ne suposats delictes sexuals comesos al país escandinau va accelerar la transformació de l’australià en un màrtir, perseguit per la set de venjança de l’imperialisme nord-americà i, en conseqüència, venerat pel progressisme i l’esquerra internacionals, des dels cineastes Ken Loach o Michael Moore fins al lingüista Noam Chomsky o l’exjutge Baltasar Garzón, que encara avui forma part del seu equip de defensa legal. Val a dir que, refugiat des del juny de 2012 a l’ambaixada de l’Equador a Londres per evitar la seva extradició a Suècia, l’estrella mediàtica de Julian Assange va començar a declinar.
Fins a l’estiu passat. Aleshores, en plena campanya electoral a la presidència dels Estats Units, Wikileaks –sempre dòcil instrument de la vanitat i dels interessos d’Assange– es va mobilitzar contra la candidata demòcrata Hillary Clinton, va filtrar milers de correus del seu cap de campanya, John Podesta, i va alimentar de totes les maneres possibles la imatge d’una Clinton sinistre instrument de Wall Street i perillosa “mundialista”, enfront de l’aïllacionisme del seu rival republicà.
Com és lògic, el beneficiari d’aquestes maniobres no va trigar a reaccionar: “Estimo Wikileaks”, va deixar anar Donald Trump en un míting. Ja vencedor, i pocs dies abans de l’Inauguration Day, va sostenir que confiava més en Assange que no en l’FBI, la CIA i totes les altres agències d’intel·ligència dels Estats Units. Avui, doncs, l’australià i el seu tinglado (vull dir Wikileaks) reben els elogis confluents de l’extrema dreta russa (mirin, si els vaga, la web Katehon.com) i de l’extrema dreta nord-americana (la cadena Fox News o l’exgovernadora d’Alaska Sarah Palin), i han esdevingut un puntal de l’arribada del trumpisme al poder.
Entre aquells que, fa sis anys, bavejaven amb Julian Assange les reaccions han estat discretes i tèbies, gairebé imperceptibles. Sí, certament, una signatura de tant prestigi com John Carlin va publicar fa quatre setmanes a El País un article demolidor (“Los gemelos Trump y Assange”) en el qual descriu l’australià com un narcisista, un megalòman “ cuyos rasgos psicológicos resultan ser casi idénticos a los de Donald Trump ”, i el sentencia com “ un fraude, un loco y un traidor ”.
Però, com el mateix autor de l’excel·lent llibre El factor humà ( Playing the enemy ) subratlla, d’autocrítica n’hi ha hagut ben poca. Que jo sàpiga, cap dels esforçats progressistes que, el 2010-2012, cantaven les excel·lències d’Assange, i contribuïen a recaptar diners per a la seva defensa, i li oferien sumptuós allotjament a l’Anglaterra campestre, no ha sortit en públic a dir que es va equivocar i que renega d’aquelles declaracions de suport, i elogis, i contribucions econòmiques, i invitacions a la mansió del camp.
I, tanmateix, el silenci deixa tota aquella gent (inclòs Baltasar Garzón) en una contradicció insostenible: no pot ser que Trump sigui un feixista mereixedor de comparèixer aviat davant d’un tribunal com el de Nuremberg i que en canvi Julian Assange -contribuent net i qui sap si decisiu a la victòria del magnat- segueixi essent una figura respectable, freqüentable i defensable.
Per què resulta tan difícil admetre els propis errors?
