23/09/2017

Canvis en el nomenclàtor mental

4 min
Dapper Dan, repudiat per la Moda a finals dels 80 perquè
 Copiava els logos de grans Marques, és ara imatge de la
 Campanya d’hivern de Gucci.

El temps passa i els nomenclàtors s’han d’anar actualitzant. Tant els que fan referència a viles i llogarrets com els nomenclàtors mentals que serveixen per etiquetar les nostres realitats. O encara pitjor: les dels altres.

En el nomenclàtor eroticofestiu amb què se sol classificar les dones, sobretot les famoses, hi ha hagut afortunades modificacions últimament. Es tracta de la incorporació del terme WHIP on abans només hi havia MILF. I què vol dir això? Doncs d’entrada, que les dones -o algunes dones- volen ser elles mateixes les que es posen les etiquetes perquè ja s’han atipat que se les defineixi com un tros de carn desitjable -o no- per al mascle.

El canvi implica, per tant, que les sigles-adjectiu MILF - Mother I like to fuck, que en català es podria traduir com a “Mare que m’agradaria follar-me”- es veuen substituïdes per unes de menys fal·locèntriques, que defineixen les dones madures a partir d’altres paradigmes menys basats en si la seva edat les ha exclòs ja del catàleg sexual d’homes que potser ni són ni han sigut mai uns DILF. És a dir, pares amb els quals algú voldria practicar sexe.

Amb el canvi, descobrim el terme WHIP, creat per l’escriptora Bibi Lynch, que significa Women who are hot, intelligent and in their prime, que en català seria una cosa així com “Dones sexis, intel·ligents i que estan en el seu millor moment”. Cal celebrar la puntada de peu que s’ha donat al terme MILF, que tantes vegades s’ha utilitzat acríticament però que és pejoratiu amb dones d’edats no sempre tan madures. No pot ser que el terme MILF sorgeixi per destacar que hi ha dones d’una certa edat que segueixen sent atractives sexualment per als homes. Perquè això implica que són una excepció. I no és per res, però hi ha una infinitat enorme de maneres de ser sexi i només una petita part són físiques i van lligades a l’edat. De fet, els atractius de les persones que no tenen res a veure amb el físic solen millorar amb l’edat. L’actitud i la seguretat, per exemple, que per a mi són part intrínseca de la maduresa. Una qualitat que, tot sigui dit, tampoc té gaire a veure amb l’edat.

I si parlem de WHIPs, també podem parlar de MIPs. En la meva llista de senyors que poden cabre en aquestes sigles hi ha Dapper Dan, que té una història molt bona, ja que ha passat de ser repudiat per l’oficialitat de la moda a ser reverenciat. Un canvi que ha costat 30 anys de cru oblit, com sempre sol passar amb els pioners. Sigui quin sigui el seu àmbit d’acció.

La història del Dan comença al Harlem dels anys 80, on cap dels seus habitants era benvingut a les botigues de roba caríssima de la Cinquena Avinguda que tant els agradava. Un fet que, d’altra banda, tampoc era determinant, ja que el principal problema és que en aquell temps i en aquell barri ningú -a excepció d’algun narco- es podia pagar res del que hi venien. Vista la casuística, Dapper va obrir una botiga en què venia roba amb els logos de les grans marques però d’inspiració completament urbana, adaptada a les talles dels negres i a les seves formes i desitjos. Va ser el primer que va fer roba urbana de luxe, una tendència que ara han copiat TOTES les marques del món, siguin de la gamma que siguin.

La policia, però, li va tancar la botiga i va acabar amb totes les seves creacions perquè no tenia llicències per fer servir aquells logos. Dapper es va quedar sense feina, i els conciutadans de Harlem, sense els dissenys del considerat pare de la moda hip-hopera. Es va acabar la producció i va començar el culte. Moltes de les peces que ell havia creat es venien de segona mà gairebé més cares que les de les marques que l’havien proscrit.

Ara Gucci -una de les marques que ell més copiava- li ha restituït l’honor. Per fer-se perdonar, l’han fitxat com a imatge de la seva campanya d’hivern, li han deixat signar una col·lecció càpsula i, a sobre, finançaran els teixits del seu taller, que tornarà a obrir. Quina part d’això és oportunisme comercial i quina part és un homenatge al visionari? No m’atreviria a pronunciar-me. En qualsevol cas, és just per a ell.

I també, per fi, el temps es posa al dia amb uns altres pioners, els precursors de la recuperació del porró. Allò que molts van trobar ranci ara resulta que triomfa als EUA. La web nord-americana Insider, una de les punteres en tendències, reivindicava recentment beure vi amb porró com “la manera més guai” de fer-ho. A través d’un vídeo, ensenyava com ha caigut en gràcia entre un bon nombre de joves decidits a empinar el colze. No sé què els passarà quan descobreixin els porrons dels barcelonins Porrón Molón, que són igual de divertits però, a més, refinats estèticament. Potser la febre s’estén per tots els EUA i s’obliden per fi del mur amb Mèxic. Això sí que seria un triomf nacional. Espero que a can Porrón Molón ja estiguin enviant-ne algun exemplar cap a la Casa Blanca. Si en fan una edició en color daurat, Donald Trump segur que es queda l’invent. Encara que sigui per servir-se el quètxup.

stats