Contra la crispació, Chábeli

BarcelonaSi tenen tele -o Twitter!- sabran que últimament tot és molt greu. Que el món s’acaba unes quatre o cinc vegades al dia i en cap d’aquests casos és per causa del canvi climàtic. I això que amb l’huracà Irma -Soriano- ha deixat ben clar que existeix i que no ens sortirà barat. Però aquí el món sempre s’acaba per culpa del TC, de la Guàrdia Civil o, en definitiva, del govern espanyol, que cada dia fan un exercici més gran de conciliació entre els diferents pobles de l’estat espanyol que els paguen els seus sous.

Però la meva preocupació és que la crispació que genera tot això no els comporti problemes de convivència a vostès. Mentre escric això, penso que potser ja han agredit la seva veïna constitucionalista del pis de dalt perquè amb la seva bandera rojigualda els està fent ombra al balcó i, en conseqüència, matant-los l’hort urbà. O encara pitjor, potser la crispació els afecta emocionalment i en comptes de tenir depressió postvacacional, de tanta informació político-patriòtica que consumeixen, ja tenen depressió postconstitucional. Si és així, no pateixin. Segur que a la futura República Catalana aquesta malaltia estarà inclosa a la seguretat social.

En qualsevol cas, sàpiguen que el temps ho cura tot. I que tot s’oblida. Siguin water, my friends. Per més horrible que hagi sigut la vivència, el temps ens aboca a una desmemòria molt saludable. L’exemple més clar l’hem tingut aquesta setmana en forma d’efemèride. Dilluns es complien 24 anys del casament que més va fer per unir Catalunya i Espanya: el de Ricardo Bofill Jr. i Chábeli Iglesias Preysler. La jet espanyola s’annexionava la catalana per la via dinàstica en un casament que el 1993 va acabar amb totes les existències de paper cuixé. Però aquella unió dels cadells de la jet catalana i madrilenya era com l’Espanya constitucional. Quedava bonic a les fotos, però ningú s’ho creia.

Afortunadament, en el seu cas, la unió va durar menys que la de Catalunya amb Espanya. Només amb un any i mig van tenir prou motius per dir-se adeu. Bé, en el seu cas, ciao... Els rumors de crisi i totes les informacions posteriors van durar més temps que la unió en si mateixa.

Però el més esperpèntic del cas ho va explicar ella, que sempre ha sigut una fàbrica de titulars. “El dia del meu casament amb Ricardo Bofill el meu pare em va dir: «Chábeli, tinc l’avió a deu minuts d’aquí; ens n’anem tots i els deixem amb el casament»”, va explicar la primogènita de Julio Iglesias a Vogue el 2010. La frase demostra, en primer lloc, que el seu pare tenia una enorme fascinació per ella -¿recorden que li va dedicar De niña a mujer?-, ja que, si calia, l’ajudava a muntar l’escàndol tot i haver pagat ell bona part del casori. En segon lloc, confirmava que aquella relació no tenia cap credibilitat des de l’inici. Era tan obvi que ni s’esforçaven a dissimular-ho...

Però, com els deia, estava tot pagat. I era llàstima decebre totes les perruqueries d’Espanya alhora deixant-les sense boda de ensueño. La cosa va tirar endavant i els 200 convidats van poder-se menjar el caviar amb salsa de raves que algú havia triat. No era qüestió de muntar un xou, que això fa de pobres, i allí hi havia invitats molt il·lustres. El País va dir que hi van anar la neta gran de Franco -que llavors es feia dir Carmen Rossi -, el dissenyador Toni Miró, Macià Alavedra -vist en perspectiva, espero que els fes un bon regal...-, Pere Portabella, Xavier Rubert de Ventós, Santiago Dexeus, Carles Ferrer Salat, Bibís Samaranch i, fins i tot, Terenci Moix. Junts van ballar la música d’una agrupació rociera, després tangos, després es van moure al ritme del piano d’un parent de Bofill i, finalment, es veu que van escoltar un recital d’Iglesias. Yeah!

Fins a uns 5.000 curiosos es van concentrar davant de l’estudi de Bofill pare, a Sant Just Desvern, on es va celebrar el convit. No són pocs. Com per escapar-se amb el jet-de-papá i veure’ls des de l’aire. Els hauria pogut llançar el ram a ells des de l’avió tot cantant-los Gracias por venir, com Lina Morgan.

Però al final tot va seguir el seu curs i es van intercanviar els anells. Hi va haver la consegüent portada d’¡Hola! i, al cap de poc, una altra portada per divorciar-se. La pobra Chábeli -¿saben que durant un temps ella no contestava a la pregunta de si es deia Chábeli o Chabeli?- va al·legar que ella era “molt tranquil·la” i ell “un gran bohemi de la vida”. És una manera pija de dir-ho. Me l’apunto.

Què en pensen de tot aquest esperpent? No em diguin que no estaven de meravella havent-ho oblidat. Doncs això, que tot s’oblida. Fins i tot el pitjor. Ja veuran que d’aquí un temps, de tot això que ara ens passa, no se’n recordaran gens. No es crispin en va. Chábeli segur que els diria que no es crispin en va.

I un apunt per als catalans melangiosos o que ja s’hagin fet addictes al mal rotllo. Si mai un 11 de setembre ens toca celebrar la victòria de l’1-O, no cal que es preocupin. La fallida del primer matrimoni de Bofill Jr. sempre es podrà considerar un fracàs nacional. Podrem sortir a commemorar que aquell 11 de setembre de 1993 vam perdre l’oportunitat de ser un país normal: amb un star system ben paranormal.