20/02/2011

Eliseu Climent, el Gran manifasser

3 min
Eliseu Climent, el Gran manifasser

No es pot entendre el País Valencià contemporani sense el concurs del que podríem anomenar la generació dels seixanta. És al voltant d'aquesta data quan una nova lleva de joves nascuts a la postguerra, la majoria estudiants de dret a la Universitat de València, s'aglutinaren al voltant de Joan Fuster i constituïren un formidable laboratori d'idees. Aquestes idees, però, s'haurien quedat als llimbs dels projectes immaculats i inaplicables sense la tasca d'Eliseu Climent (Llombai, Ribera Alta, 1940).

Climent ho ha sigut tot en el món del valencianisme dels últims cinquanta anys. Un exemple primerenc explicarà didàcticament el fenomen. Quan Ramon Pelegero, un xicot de Xàtiva company d'universitat, canta per primera vegada en públic la cançó Al vent (l'any 1962), Eliseu Climent ja hi era. Tots, començant per Fuster, lloen la força i l'estil de Pelegero, però només Climent es posa a organitzar de seguida el seu llançament públic. És Eliseu qui s'inventa el pseudònim Raimon , que ha tingut certa fortuna. De sobte, els cenacles autoctonistes de la trista València desenvolupista compten amb un element formidable d'agitació de masses. Aviat el fenomen s'estendrà a Barcelona, i de Barcelona a tots els Països Catalans. L'episodi el conta Joan Fuster en l'opuscle que li dedicà al xativí ( Raimon , editorial Alcides, 1964). Havia nascut un mite i el responsable a l'ombra era un personatge "calculador i incansable" (Fuster dixit ): Eliseu Climent.

A partir d'aquell moment, el futur editor es posa al servei d'un triple vector. En les seues paraules: perspectiva de país, projecte de vida i sentit de la història. La seua biografia comença a gravitar a l'entorn del servei al país imaginat per Joan Fuster -els Països Catalans-, de qui va esdevenir el més insidiós torsimany. Per desenvolupar el seu programa ideològic, va començar fundant, l'any 1964 (amb J.V. Marqués, J.J. Pérez Benlloch, Alfons Cucó i altres), el Partit Socialista Valencià. El 1968, al seu torn, s'inaugura la llibreria i editorial 3i4, que quatre anys després posaria en marxa els Premis Octubre. El 68, un any emblemàtic per als aires de revolta globals, és també la data de sortida del primer volum de l'Enciclopèdia Catalana. Fullejant-lo, Climent va buscar el primer municipi valencià que hi apareguera. Va trobar Aín -una aldea blanca a l'interior de la Serra d'Espadà-, s'hi va adreçar amb la motxilla a l'esquena i hi va establir, des de llavors, el seu retir més secret.

L'any 1978, per a completar l'ambiciós pla estratègic, Climent va crear Acció Cultural del País Valencià (ACPV), la versió valenciana d'Òmnium Cultural. Abans havia articulat una modesta oficina de nom grandiloqüent -el Secretariat d'Ensenyament de l'Idioma-, però que fou l'eficacíssima encarregada de formar els primers mestres de català al País Valencià.

Transició de misèries i coltells

Amb l'arribada de la democràcia, totes les il·lusions atresorades per la generació dels 60 comencen a rodar. Aviat ho faran costa avall. La transició, al País Valencià, és una història de misèries i de coltells llargs, molt llargs. L'anomenada Batalla de València (enfrontament entre catalanistes i anticatalanistes) es va saldar amb la victòria de les tesis més conservadores. La guerra, tanmateix, no havia acabat.

Amb l'inici de les emissions de TV3, l'any 1983, Eliseu Climent va comprendre que tan magnífic instrument de normalització lingüística no podia estar absent del País Valencià. Per subscripció popular, es va aixecar una xarxa de repetidors que, el 1986, va propiciar la presència del primer canal de Televisió de Catalunya en totes les llars valencianes (gairebé al mateix temps que eixia al carrer el setmanari El Temps ). Era el principi, però, d'una llarga sèrie d'escaramusses que enfrontà ACPV amb tots els governs valencians, tant socialistes com populars. Ha estat l'executiu de Francisco Camps, però, el que -assetjat judicialment per les seues pràctiques corruptes- ha trobat en l'ofegament del senyal de TV3 una excel·lent maniobra de distracció. I la televisió de Catalunya ha deixat de veure's al País Valencià (almenys de moment).

Mentrimentres, però, Eliseu Climent no havia perdut el temps. L'any 2006 s'inaugurava al cor de la ciutat de València l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, a l'antiga seu dels magatzems El Siglo. El flamant edifici fou el centre neuràlgic d'una iniciativa que pretengué salvar in extremis la recepció de TV3: una iniciativa legislativa popular que demanà al Govern espanyol la lliure circulació de les emissions televisives per sobre de les fronteres autonòmiques. Aquesta iniciativa va aconseguir reunir llargament les 500.000 signatures requerides, però l'executiu central ha paralitzat la seua tramitació.

Eliseu, doncs, es troba ara mateix al lloc on més còmode se sent: a l'ull de l'huracà. Fa anys el vaig definir com una barreja de Xabier Arzalluz, la Moreneta i William Randolph Hearst. A hores d'ara, als 70 anys, jubilat ja de la tasca d'editor però no de la de manifasser ("calculador i incansable"), amenaça de no rendir-se. I no hi ha cap perill que deixe de ser ell mateix.

stats