Publicitat
Publicitat

Estellés i la poesia catalana del segle XX

"Em moriré escrivint els millors versos / de l'idioma català en el segle / XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu. / Foix plorarà moltíssim en saber-ho / i inútilment intentarà un sonet, / l'únic sonet que li serà rebel / i mai no passarà del tercer vers".

Qui escriu això, entre la dècada dels 50 i els 60, és el gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés ( El gran foc dels garbons , dins Obra Completa, I, 1972). El propòsit irònic d'aquests versos és prou evident i, tanmateix, un fons de veritat depassa la falsa modèstia de l'autor i s'instal·la en el lector com un corc que li rosega la credulitat. "Els millors versos de l'idioma català"? En matèria poètica, cada lector és un cànon ambulant. Una afirmació així hauria de lluitar -com el sonet escapçat que encapçala aquest article suggereix- amb l'evidència de la valerosa lírica avantguardista de Salvat-Papasseit o la consistència del simbolisme barroquista de Rosselló-Pòrcel, ambdós agermanats per la cruel mort juvenil. Més enllà, el sarcasme de les Vacances pagades de Pere Quart hi oferiria una resistència ferotge, i què dir de la bellíssima al·legoria contínua i continuada de l'obra compacta d'Espriu? J.V. Foix, pel seu cantó, també diria la seua en forma d'endevinalla surrealista, i així ho farien igualment altres il·lustres versaires com Miquel Martí i Pol -comparable a Estellés per la seua poètica de realisme diàfan- o la transparència delicada de Joan Vinyoli.

Però Estellés… és Estellés. Qui l'ha llegit a fons, qui l'ha conegut i l'ha vist recitar sobreposant a la seua fràgil anatomia una cadència huracànica que ho agranava tot al seu pas sap bé que hem tingut molt pocs poetes com ell al segle XX. Joan Fuster va dir que era "el millor poeta valencià després d'Ausiàs Marc" i, per bé que l'elogi volia sublimar l'immens buit de tants segles eixorcs, va encertar en la diana: per damunt de la imatge fàcil d'escriptor popular i populista ("No hi havia a València dos amants com nosaltres / car, d'amants com nosaltres, en són parits ben pocs"), hi ha en Estellés la substància d'un líric cultíssim, tan contradictori i magmàtic -tan imprescindible- com el mateix Marc.

Més enllà de les necessitats jeràrquiques del cànon, l'any que ve -al març- es commemorarà el vintè aniversari de la seua mort. Tanmateix, molt abans d'aquesta efemèride, fa temps que al llarg del País Valencià se celebren unes curioses cerimònies en què la gent -els amants dels versos estellesians- es reuneix per a menjar plegats i recitar poemes en públic. Són els Sopars Estellés, una curiosa iniciativa de l'escriptor Josep Lozano que s'inspira en les menjotades poètiques que a Escòcia reuneixen periòdicament els seguidors del poeta Robert Burns.

Per a una societat tan entusiasta de la tabola i la gastronomia de carrer com la valenciana, no hauria de semblar estrany l'adveniment d'aquesta fúria estellesiana en forma de menú amb addenda recitativa. Però el cas és que la gent, realment, s'estima el seu poeta. He assistit a un parell d'aquests àpats lírics i puc donar fe que no són un espectacle conformat per primmirats professionals de la poesia. Els participants, després de les postres, ixen al davant d'un faristol, hi col·loquen el seu poema predilecte i l'enuncien amb millor o pitjor força retòrica. Hi ha qui prefereix algunes peces del Llibre de Meravelles -com "Flèrida" o l'esborronador "Testament mural"-, d'altres no s'obliden de les "Horacianes", uns tercers mamprenen la "Cançó de la rosa de paper", tot emulant Ovidi Montllor.

Al segon sopar Estellés que vam celebrar a Borriana (la Plana) durant el mes de setembre passat, el professor Dominic Keown, del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, ens va explicar quina complexitat gojosa suposa traduir els versos estellesians a l'anglès. Keown és, sense dubte, el catalanòfil més caracterològicament valencià que conec, i hi incloc en la disputa imaginària Robert Archer, que precisament va aprendre les primeres paraules en català collint taronges a Borriana. Potser només un britànic amb vetes irlandeses és capaç de copsar el sentit profundament revulsiu de la poètica estellesiana. Segons confessió pròpia, pocs poetes europeus de la passada centúria tenen la força del de Burjassot, la capacitat de generar emocions intenses a partir d'un rigor formal indiscutible.

Potser, al capdavall, Estellés tenia raó i fou la nostra gran aportació al segle XX. I Espriu i Salvat i Foix i tots els altres que tinguen paciència…

PUBLICITAT
PUBLICITAT