Publicitat
Publicitat

Evocació de l'Horta de València

De la lectura d' El tramvia groc , el primer volum de memòries de Joan F. Mira, se'n poden traure diferents ensenyances. Un escriptor, probablement, ha d'arribar a certa edat (Mira ja està en la seua setena dècada de vida), ha de carrejar a les alforges molta vida viscuda, molts moments agraïts i desagraïts i un regust agredolç a la comissura dels llavis, per a veure arribat el moment de tornar al principi. Llavors, posar-se a rememorar la infància, girar els ulls cap a aquells episodis inaugurals i decisius entra dins d'una certa lògica de les coses. El traductor de l' Odissea ho ha fet ara i hi ha determinats aspectes del seu text que depassen el fet purament íntim i literari d'evocar el propi passat i tenen unes implicacions socials de gran magnitud.

Per a començar, Joan F. Mira va nàixer en un llogarret de l'Horta de València. Era un casalot del barri de la Torre, en l'extrem sud del terme municipal del Cap i Casal valencià. Com ell remarca, es tractava alhora d'un escenari rural i urbà. Una terra nullius , en realitat, on es podia viure perfectament com fa cinc-cents anys (literalment: sense aigua corrent ni calefacció, i amb una ràdio com a tot emblema de "modernitat"), però on un tramvia de línia regular et podia col·locar al centre de València en un temps morigerat. No debades aquest tramvia, de fusta groga, ha estat privilegiat per la memòria: era la línia de sutura evident entre un món ancestral, tradicional i passablement primitiu i aquell altre univers primmirat on els animals solts, el mode de vida agrícola i la llengua secular dels valencians eren substituïts per burgesos altius i ambiciosos i el nou idioma -el castellà- amb què aquests burgesos, des del segle XIX, van voler representar una precària però sòlida ascensió social.

Enmig dels horts, Mira es postula un petit rei. Se sent deutor d'innombrables avantpassats, puix que la carretera de davant de sa casa era ni més ni menys la Via Augusta. Per allí van passar les hosts d'Aníbal i els colons de Jaume I, probablement. Amunt i avall, els diferents exèrcits conquistadors van afaiçonar un país. I també, especialment, van acabar conformant una forma de vida: la de la comarca de l'Horta. Si l'ample territori que envolta la ciutat de València es diu així és per raons òbvies: constitueix un continu formidable de petits horts ubèrrims, una geometria prodigiosa que no té equivalent en cap altre lloc del planeta. Allí s'ha viscut, durant segles, "la refinada i racional estètica de la terra", per dir-ho en mots del mateix Mira. És el paisatge prodigiós que va descobrir abans de la guerra un escriptor meridional, Josep Martínez, Azorín , i que el va fer de seguida pensar en Grècia, en el seu ordre clàssic i immutable.

El lector que no conega l'Horta hauria d'afanyar-se a visitar-la. El lloc ha canviat molt des dels anys 40, en l'època de la infantesa de l'autor. La política municipal, especialment des de la dècada dels 60, ha anat erosionant aquest territori singular, robant-li espai, comprimint-lo, impossibilitant-lo. El que queda ara és un pàl·lid reflex del que va ser. Al nord encara es conserva prou intacte, però al sud, allà on l'escriptor va veure escenificat el seu accés a la vida, és ja un ecosistema moribund. Des que Joan Fuster el va retratar en El País Valenciano (1962) fins que jo me'n vaig fer eco en una nova passejada mig segle després (Viatge pel meu país , 2012) no ha transcorregut només mig segle: s'hi ha esllavissat tota una forma de vida, una manera d'entendre el paisatge, un compromís singular de l'home amb la terra.

En El tramvia groc Mira no s'està de recordar-nos que les intuïcions essencials de l'antropologia o la sociologia que després, amb els anys, constituirien els seus interessos intel·lectuals, els va aprendre en l'hort i la granja familiars. Al capdavall, no hi ha ensenyament més útil que observar el pecking order d'un galliner. Segons aquest ritual, la gallina forta pica la feble (o, dit a la manera hortícola, "la gallina de dalt caga la de baix"). Què més es necessita saber per a ordenar l'existència, aqueix univers on és tan important viure com deixar viure?

Potser la sort de l'horta de València és només un trist epifenomen d'una veritat més global, una ensenyança minúscula en un món on la bellesa i l'ordre natural vénen sent substituïts pel "triomf definitiu de la lletjor". Fins i tot aleshores, però, la memòria ens edifica palaus que també són interiors: l'únic lloc -l'únic paradís- d'on no podrem ser mai, de cap de les maneres, expulsats.