Publicitat
Publicitat

Memòria agredolça de RTVV

Avui es vota, a les Corts Valencianes, la liquidació definitiva de RTVV. Previsiblement, el PP hi imposarà la seua majoria absoluta. Queda lluny aquella tardor del 1989 en què Canal 9 va representar una ambigua esperança per als partidaris de la dignificació de la llengua i la cultura pròpia al País Valencià. I va ser ambigua perquè -farem bé de recordar-ho- el nou ens va nàixer matant: va ocupar les freqüències per on emetia TV3 en terres valencianes. Peccata minuta , si voleu, tenint en compte la situació actual. A hores d'ara, ens hem quedat sense l'un i sense l'altra. Per primera vegada en més de tres dècades, els valencians no disposem de cap televisió en català que abaste tot el país. Fins ací arriba el nivell de la nostra desolació.

Ambigüitat, fet i fet, és el substantiu que millor s'adapta a tot el que va tenir a veure amb el naixement de RTVV. Ja en els mesos i anys anteriors a la seua primera emissió es va estendre una calculada cortina de fum a l'entorn de quina seria la llengua que la vehicularia. Mentre algunes veus asseguraven que seria tot en valencià, d'altres hi introduïen matisos sibil·lins, sense oblidar-se mai de recolzar l'argumentació en crosses utilíssimes com ara "realitat social" o "sentit comú". Per una d'aquelles xambes, vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar Amadeu Fabregat per a una revista a principis del 1989. Fabregat havia estat nomenat feia poc director general de l'ens RTVV i es disposava a ser el seu flamant fundador. Tanmateix, no tenia l'aire d'un arriscat pioner, sinó d'un funcionari entremaliat i un poc extravagant, algú que encara vivia d'un cert rèdit de prestigi atresorat en la turbulenta València de la Transició.

Fabregat, en efecte, s'havia donat a conéixer als anys 70 com un enfant terrible de les lletres catalanes al País Valencià, alhora que desenvolupava una tasca sovint polèmica com a periodista d'esquerres. Aviat va passar a ser, però, un acòlit útil del nou poder socialista (el PSPV de Joan Lerma havia guanyat les eleccions autonòmiques el 1983). En aquella entrevista inoblidable, Amadeu va desplegar la seua immensa capacitat irònica, però no va defugir el tema. Crec que vaig ser el primer a rebre confirmació de boca seua que Canal 9 naixeria "bilingüe". I així va ser. A canvi, això sí, em va assegurar que el que després seria batejada com a Ràdio 9 emetria íntegrament en valencià, un poc com qui deixa seure a taula el germà petit quan l'hereu ja s'hi ha afartat.

El que va vindre després ja és ben conegut. Fabregat va emmotlar Canal 9 amb l'estricta observança lermista, incloent-hi un vergonyós episodi de prohibició d'una llista de paraules perquè eren massa "catalanes" [sic]. A partir del 1995, però, amb l'arribada del PP al poder a València, molts van començar a enyorar la seua cínica murrieria.

El PP de Zaplana, i després el de Camps, van convertir Canal 9 en el cau de corrupció, balafiament i inoperància que hem suportat durant gairebé vint anys. La castellanització de l'ens es va accentuar, al mateix temps que anava perdent audiència, fins a arribar al rònec 3% de mitjana que ostentava en vespres del colp d'estat del president Fabra.

Tot en RTVV, per desgràcia, va eixir de mare massa d'hora. L'any 1995, quan Zaplana hi entra a governar, tenia una plantilla de 687 treballadors i un deute de 22 milions d'euros. El 2012 la plantilla s'havia multiplicat fins als 1.660 membres i el deute financer arribava als 1.126 milions d'euros. Mentrimentres, a més, la corrupció s'havia instal·lat al capdamunt de l'ens, amb la trama Gürtel fent de les seues i repartint diners a dojo en ocasió, per exemple, de la visita del papa Ratzinger el 2007.

Una televisió, però -sobretot si és una televisió pública-, no és només un conjunt de programes més o menys memorables. Forma part, també -i especialment-, del substrat emocional de més d'una generació, xiquets que s'han format veient els dibuixos animats en la seua llengua i adults que han vist el món -més bé o més malament- a través dels informatius de la cadena. Ara tot això s'ha acabat. Podria haver estat millor, òbviament. Podríem haver comptat també amb pel·lícules en valencià (com aquella mítica Casablanca en què Ovidi Montllor feia la veu de Sam) de manera regular, o amb autèntics debats equilibrats o plurals, o…

Tot això, d'alguna manera, ja no importa. La història de Canal 9 és la que és i ja només podem aprendre la lliçó d'aquest fracàs col·lectiu. No sé per què, però diria que els qui haurien de traure'n les conclusions més clares són els únics que es quedaran igual. S'admeten apostes.