03/01/2013

Més enllà del Liang Xan Po

3 min

L'any 1978 jo tenia tretze anys. Aquell estiu la meua àvia materna vivia amb ma tia Rosita, a pocs metres de l'apartament dels meus pares al port de Borriana. La meua àvia era ja gran i els alifacs la corroïen i li impedien viure a la seua casa espaiosa i buida de viuda solitària. Ma mare i la seua germana Rosita s'alternaven per acollir l'àvia, de molt bon grat. Dissabte a la vesprada, sota la maledicció de la calitja agostenca, solia acostar-me a casa de ma tia per a veure la iaia i berenar amb ella. A la primera cadena emetien llavors una sèrie estranya i fascinadora anomenada La frontera azul . Era un producte televisiu japonés basat en una popular novel·la xinesa. Per a un adolescent a l'Espanya prostfranquista, aquell luxe de banderes, aquella prosopopeia articiosa tenia un punt de magnetisme exòtic que ben bé podia servir per a exorcitzar les rutines semes dels dissabtes estivals. Era difícil no empatitzar amb aquella luxosa història de bons i dolents protagonitzada per Kao Xiu, el favorit de l'emperador que profana el secret de la muntanya sagrada, i Lin Xung, l'oficial de la guàrdia imperial que s'oposa a la tirania de Kao i ha de fugir més enllà del riu Liang Xan Po.

No sé si un relat com aquell va contribuir a ensenyar-me que la vida és un seguit de fronteres. Quan travessava els carrers que em separaven de la meua àvia, al port de Borriana, també jo vulnerava una línia imaginària que em restituïa el temps cada vegada més curt de l'últim dels progenitors dels meus pares que encara vivia. Després, d'alguna manera, jo reproduïa aquestes gestes domèstiques empeltades amb les vistoses tombarelles del relat nipó. La meua àvia moriria poc temps després: travessava així, la seua darrera frontera.

La metàfora del Liang Xan Po ha servit ara al novel·lista gironí Javier Cercas per a traçar, en Las leyes de la frontera , una paràbola sobre el món de la Transició. L'acció s'hi esdevé, primordialment, a l'estiu del 1978. És l'època en què començaven els estralls de la droga o el fenomen connex de la delinqüència de carrer. La desaparició de tot règim autoritari sempre propicia un relaxament de l'ordre públic. En aquest context, Cercas situa la peripècia d'un delinqüent juvenil, el Zarco, inspirat en un nom mític, el Vaquilla, a qui se li podria aplicar aquella frase de Nietzsche: "Alguns neixen prematurs, d'altres neixen pòstums". Després del Lute, el Vaquilla va representar el mite d'un Robin Hood drogata disposat a enfrontar-se amb el món i morir en l'intent, un Lin Xung que, a l'altre costat del Liang Xan Po, podia representar el paper de bandoler honest per a una part de la societat… però no per a ell mateix.

Al capdavall, els escriptors de la meua generació compartim els mateixos mites. També Ferran Sáez, per exemple (assagista ara estrenat com a novel·lista), rememora en Les ombres errants , amb un estil brillant i precís, aquell temps màgic que s'obria amb la desaparició del dictador. El relat de Sáez està situat a l'any 1975. Era l'inici de dècades successives en què es descobriria el sexe (70), l'heroïna (80) i la sida (90) sense solució de continuïtat. Són els anys en què es jugava la partida de tots els extremismes, perquè el maximalisme era la manera en què es manifestava la por o l'ànsia de la llibertat com dues cares de la mateixa moneda.

Jo vaig nàixer l'any 1965, tres anys després de Javier Cercas i un any més tard que Ferran Sáez. Em resulten tremendament familiars els seus referents i és per això que, llegint-los, em vénen a la memòria les fronteres que jo mateix vaig haver de travessar. Cercas utilitza per al Zarco el mateix recurs que ja va usar magistralment en l'anterior llibre, Anatomía de un instante . En aquella ocasió se servia de la pel·lícula de Rossellini El general De la Rovere per a comparar l'Adolfo Suárez enfrontat a Tejero amb el brivall Emmanuele Bardone, que es fa passar per general antifeixista amb tanta passió que acaba deixant-se afusellar pels nazis. Sáez, al seu torn, ens dibuixa amb versemblança contradictòria -entre altres "vides escapçades"- un activista d'extrema esquerra a qui l'afició a Bach fa dubtar de la fe marxista. Aquestes històries s'assemblen molt a tants relats paradoxals que van engatussar la nostra adolescència.

La meua àvia solia seure a la seua butaca preferida i reüllava La fontera azul . S'hi veia i sentia malament, només endevinava formes capricioses, sorolls, retòrica. "Això t'agrada?", em preguntava. I jo no li responia: mirava atentament el meu espill.

stats