Publicitat
Publicitat

El País Valencià, més valencià que mai

El desembre de l’any passat vaig publicar un article ací mateix titulat “2015, un any decisiu per al País Valencià”. Els esdeveniments electorals recents m’han donat la raó a grans trets, incloent-hi l’extraordinària eclosió de la coalició nacionalista i d’esquerres Compromís. Allí escrivia: “L’escenari és 0extraordinàriament obert. En una recent i molt comentada enquesta de Metroscopia, quan es preguntava per la valoració dels líders polítics, Alberto Fabra es quedava amb un 13% d’acceptació, mentre que la majoria (un 16%) preferia clarament Mónica Oltra, de Compromís. Curiosament, un altre 16% s’inclinava pel candidat que presente Podem al País Valencià... que ningú sap encara qui serà. És obvi que l’extraordinari esclat d’esperança que ha atresorat en molt poc de temps una formació com Podem constitueix la principal incògnita a l’hora de baremar el futur repartiment de poder l’endemà de les pròximes eleccions. També hi ha qui ha observat que amb el 16% d’Oltra i el 16% de Podem se suma un 32% d’acceptació, és a dir, una majoria electoral clara”.

Ahir mateix, les forces progressistes dominants després del 24 de maig -PSPV, Compromís, Podem- debatien la manera de traslladar la voluntat dels electors -que han deixat el PP en minoria i Ciutadans en la irrellevància- a les principals institucions. Tots s’han posat d’acord en uns punts mínims inajornables: pla de xoc contra la pobresa, lluita contra la corrupció i regeneració democràtica, polítiques en favor dels serveis públics, canvi del model productiu, elaboració d’una auditoria pública i vindicació d’una millora del model de finançament autonòmic. Els pròxims dies se sabrà quin partit ostentarà la presidència de la Generalitat. En realitat, són diverses les institucions que hi ha en joc. A la ciutat de València, per exemple, la força majoritària -descomptant un patèticament disminuït PP-és Compromís. Per primera vegada des de la República, la capital del país pot tindre un alcalde valencianista. Com destacava David Miró -subdirector d’aquest diari- en un tuit oportú, és més revolucionari aquest canvi a València que no el de Barcelona. Precisament algunes veus interessades -interessadíssimes- s’havien apressat a afirmar que la victòria d’Ada Colau suposava un fort revulsiu contra el sobiranisme... unes paraules que es van haver d’engolir ràpidament, després que la mateixa al·ludida, l’endemà dels comicis, recordara que ella no serà un agent contra les ànsies favorables a la independència de la major part dels ciutadans de Catalunya.

A València, en canvi, Joan Ribó, un professor d’aire senatorial, que es desplaça en bicicleta fins a l’ajuntament i que ha destacat brillantment en la denúncia de les corrupteles conservadores, es disposa a accedir a l’alcaldia. Per als qui hem viscut l’evolució de la política valenciana en el darrer quart de segle, els esdeveniments continuen semblant meravellosament vertiginosos. Aquella formació heroica -el Bloc Nacionalista Valencià, nucli de Compromís- que havia lluitat en va contra la barrera del 5% per a entrar en les Corts Valencianes, superava ara el PSPV-PSOE a la demarcació electoral de València i estava en condicions de conquistar la ciutat de València (tradicionalment reticent al missatge nacionalista). Encara ens freguem els ulls.

No és fàcil la tasca que ara s’obri. Independentment dels acords a què arriben els partits, i de qui presidisca cada una de les institucions en pugna (Ajuntament, Generalitat, Diputació), el canvi ja és irreversible, i un horitzó d’expectatives insòlites es desplega de cara a les eleccions generals, incloent-hi la formació d’una minoria valenciana al Parlament de Madrid.

Sí, el País Valencià està irreconeixible. Per això mateix, però, caldria advertir als polítics implicats que no ens defrauden. Compromís ha sabut vorejar molt bé qüestions espinoses (com ara l’eterna polèmica sobre els colors de la senyera, i altres essencialismes que, probablement, ja no meresquen més saliva). El seu pragmatisme s’ha vist recompensat, i per això l’autèntic canvi que ara s’albira ha generat una pluja d’esperances inèdites.

La pròxima legislatura serà realment interessant. Després de vint anys d’hegemonia conservadora, el País Valencià es trobava en una emergència social, econòmica, moral, lingüística i cultural. Per això la crida patètica de Rita Barberá, a punt de ser expulsada de la poltrona, en favor d’un pacte contra “el radicalisme” ha estat més atesa del que ella es pensava. Contra el radicalisme neoliberal, corruptor, espanyolista i caspós ja hi ha forces que s’hi posen.