Misc 07/02/2013

Sense Roth, sense Kertész

i
Joan Garí
3 min

L'any 2012 va ser difícil per a Europa, i també per als Estats Units. Els europeus -sobretot els del sud- patíem les conseqüències de la teràpia de l'austeritat a ultrança decretada per la cruel medicina neoliberal; els americans, al seu torn, s'abocaven fins a l'últim moment al seu propi abisme fiscal . El que no podíem esperar, en aquest context, és que el final de l'any ens fornira també l'adéu a l'escriptura de dos gegants de les lletres mundials: Philip Roth i Imre Kertész.

El que tenen en comú aquests dos escriptors, a més de la circumstància de l'edat, és la seua condició de jueus. En realitat, la seua literatura no s'entén sense la complexitat d'aquest senyal d'identitat. Tots dos han escrit per a explicar i per a explicar-se què ha representat ser jueu en dos contextos radicalment diferents: l'Europa a l'hora de l'extermini i l'Amèrica dels anys 30 i 40. El temps de la narració venia a ser el mateix, però mentre Imre Kertész (Budapest, 1929) patia l'amenaça nazi i era finalment deportat a Auschwitz l'any 1944, Philip Roth (Newark, 1933) recorria els carrers de la seua ciutat nadiua, immers en un ambient d'emigrants hebreus.

Aquest doble itinerari té un lligam més ferm del que podria semblar. De manera reiterada, Roth ha tornat a la vivència dels barris de Newark en les seues obres. A vuit quilòmetres a l'oest de Manhattan, Newark és la ciutat més gran de l'estat de Nova Jersey (EUA). A hores d'ara no arriba als 300.000 habitants, però després de la Segona Guerra Mundial arribava al mig milió. Com tantes ciutats nord-americanes, als seus carrers convivien blancs anglosaxons amb poderoses comunitats d'immigrants, especialment jueves i italianes. Roth va nàixer al si d'una família jueva originària de la Galítsia europea. La seua infància va coincidir amb una etapa d'especial esplendor d'aquell Newark on la vertiginosa activitat comercial, l'erecció d'orgullosos gratacels art déco i la pròspera vida cultural i nocturna convertien la localitat en un petit empori especialment indicat perquè un xicot jueu amb interessos literaris s'hi afaiçonara i establira els contorns inesborrables d'un món propi. Molts dels seus protagonistes -el Bucky Cantor de Nèmesi o el Seymour Irving Lebov de Pastoral americana - estan sempre extrets d'aquest ambient social, quan no és la seua pròpia família (el seu pare -Herman- la seua mare -Bess- i el seu germà -Sandy-) la que és "posada en el laboratori" de la novel·la per a descriure l'esgarrifosa ucronia de Conxorxa contra els Estats Units : què haguera passat si el novembre del 1940, en lloc d'haver resultat reelegit Franklin Delano Roosevelt, l'electorat haguera convertit en trenta-tresè president dels Estats Units Charles A. Lindbergh, l'heroi de l'aviació simpatitzant dels nazis alemanys?

D'una manera o altra, la condició jueva -epítom i exemple de la condició humana en una època difícil- ve a trucar a la porta del novel·lista. Exactament com es manifesta, per altres conductes, en els llibres d'Imre Kertész. S'acusa l'hongarès de no escriure si no és commogut per l'evocació de l'univers concentracionari (com en Sense destí , segurament la seua obra mestra). En realitat, Kertész -com Roth- no té cap vincle religiós amb el poble hebreu, però l'experiència d'Auschwitz l'ha emplaçat a situar-se en una cadena d'escriptors que comença en Kafka, segueix amb Paul Celan i acaba amb ell mateix, una tradició contemporània que no forma part de les literatures nacionals i que viu el judaisme com un exili perpetu dins els seus propis països.

Són aquestes vivències insubstituïbles les que ara s'han clos. I diré que me'n sent un poc culpable. El setembre del 2011 vaig escriure al meu blog Ofici de lector , a propòsit de la publicació de Nèmesi , una "Epístola moral a Philip Roth" que concloïa així: "He ressenyat molts llibres de Roth en aquest blog. Sempre és de bon llegir, no sol defraudar, però també és cert que ha arribat en un punt en què el seu caràcter prolífic aclapara un tant. M'agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. Si en lloc de fer una novel·la a l'any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una obra mestra?"

Però Roth en té moltes, d'obres mestres, i no necessita que ningú li demane callar. Ara ho ha fet del tot i, com el cas d'Imre Kertész, el seu silenci és definitivament i irrevocablement atronador.

stats