VALÈNCIA TÉ MOLTES Valències. Totes elles s’esdevenen simultàniament, i ataquen el vianant amb la contundència dels símptomes d’una al·lèrgia benigna. És una ciutat no tan ocupada pel turisme que impedisca fruir-ne tot passejant, i conté suficients valors arquitectònics i paisatgístics per poder ser considerada una de les grans capitals per a viure del sud d’Europa. Tota una altra cosa, però, seria esbrinar si els seus governants estan a l’altura de la ciutat. Per parlar de tot això i contrastar la meua idea del lloc amb la seua pròpia he quedat amb Xavi Sarrià, l’ànima d’Obrint Pas, un dia feroçment lluminós de primavera.
La cita s’esdevé a l’entrada del Mercat Central, a la plaça que porta el seu nom. Fa massa bon dia, així que tot de visitants de mil procedències s’arraïmen tumultuosament a tots dos costats de la plaça. Els uns penetraran de seguida en aquest temple de la bona vida, allí on s’oficia, des de fa quasi un segle, el que ara s’anomena “dieta mediterrània” (és a dir, el que hem menjat els valencians tota la vida). Els altres voldran entrar a la Llotja o llonja de la Seda, bellíssim emblema del gòtic civil -glòria del Segle d’Or valencià-, declarat Patrimoni de la Humanitat en 1996. Per bastir aquest singular edifici el pedrapiquer gironí Pere Compte va enderrocar vint-i-cinc cases pròximes, però no aquella on vivia Jaume Roig, autor de L’espill (una de les obres mestres del segle XV). Roig era metge del convent de la Trinitat, on feia d’abadessa Isabel de Villena (autora de la protofeminista Vita Christi ). Sovint imagine aquella València de fa cinc-cents anys, on Roig travessava el riu per anar al convent i es devia trobar pel carrer Ausiàs March o Joanot Martorell, veïns il·lustres i literats de furor estilístic contrastat.
Xavi Sarrià ha insistit a quedar expressament en aquesta plaça. Al capdavall, ha sigut tradicionalment un dels centres neuràlgics de la ciutat. Blasco Ibáñez explica, en Arroz y tartana, la llegenda d’aquells pares aragonesos que solien portar els fills que no podien mantindre al davant del Mercat. Allí, els embadalien contemplant el penell de l’església de Sant Joan -“ el famoso pardalot ”- i els abandonaven a la seua sort. Nosaltres, en topetar-nos ací, també ens sentim de sobte orfes tel·lúrics, perquè València és mare però també és, molt fàcilment, madrastra.
Les aromes del mercat
El festival d’aromes i de colors del mercat ens subjuga. Xavi coneix el bacallaner Vicent Peris. Hi establim una amable conversa. Les referències al pròxim canvi polític -segons pronòstic- són automàtiques. Al capdavall, València viu sota la majestat d’una femella terrible, la totpoderosa Rita Barberá. Xavi va nàixer a Barcelona (en 1977) però viu des dels 12 anys a València. Girant la vista enrere s’adona que, a la pràctica, tota la seua vida l’ha viscuda amb Barberá al comandament.
El canvi que anuncien les enquestes per a les pròximes eleccions municipals va més enllà d’una mera alternança partidista: per a molts (i ens hi incloem Sarrià i jo) s’ha convertit en una última oportunitat d’higiene democràtica. Quan Barberá va accedir al poder, el juliol del 1991, jo feia poc que havia deixat de ser veí de la ciutat. Recorde bé aquella campanya electoral: es donava per suposat que el partit predominant de la dreta seria la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo, però donya Rita va portar l’aigua al seu molí amb un espot electoral en què, declarant com a única rival la socialista Clementina Ródenas, va sancionar amb la seua característica vehemència: “En aquestes eleccions hem de decidir qui serà la pròxima alcaldessa de València”. I així va ser com Lizondo quedà reduït al paper de comparsa i Barberá va inaugurar el seu regnat. De llavors ençà, ha imposat la seua visió de la ciutat, aquesta estranya barreja entre conservació i destrucció que caracteritza la dreta valenciana. Conservació i destrucció: aquelles coses que caldria salvaguardar (la llengua, el patrimoni històric…) són menystingudes, i el que seria oportú liquidar (la misèria, els disbarats urbanístics…) és encimbellat.
Laberint de carrers
Xavi Sarrià no s’està de parlar amb devoció del laberint de carrers que s’estén al darrere de la Llotja. Ens endinsem en el barri del Carme. De sobte, Xavi s’atura, alça els ulls en amunt i assaja un gest ufanós. Som a sota del portal de la Valldigna. És el pas estret que, al segle XV, separava la ciutat cristiana de la moreria. El fotògraf immortalitza el moment, mentre Sarrià i jo contemplem el retaule que representa el rei Jaume el Just en l’acte de fundació del monestir de Valldigna. Ací mateix s’instal·là -en el segle de tots els prodigis- la primera impremta de València i de tota la Península. A dues passes, Carme endins, el grup de monyicots de l’Institut Benlliure que, amb el temps, formaria Obrint Pas es reunia per formalitzar seriosos compromisos amb l’alcohol, la música i la vida, no necessàriament en aquest ordre.
Deixem la plaça de mossèn Sorell i caminem pel carrer de Cavallers. La València immemorial ens acull i els palaus clausurats o esvaïts d’un vial tan principal ens fan memòria de tot el que va ser aquesta ciutat, i de tot el que podria tornar a ser. A poca distància, deixant a mà esquerra la Generalitat, doblem cap a la plaça de la Reina. Propose l’aventura de pujar al Miquelet, el llegendari campanar gòtic de la Seu. Músic i fotògraf ho descarten, a l’uníson, amb una mirada suplicant. Són dos-cents set esglaons, d’acord (cinquanta-un metres en vertical), però des d’allà dalt es contempla la noblesa serena de la ciutat, un panorama encara sorprenentment homogeni només trencat, al fons, per les edificacions de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Vaig pujar-hi quan escrivia Viatge pel meu país, on seguia les passes de Joan Fuster cinquanta anys després, i no me n’he penedit. ¿Les Arts i les Ciències? Un subterfugi per canviar la postal de València… a costa d’assaltar a mà armada l’erari públic.
De comú acord, descartem també recalar en el vistós insectari de Santiago Calatrava. Volem polsar l’ànima de la ciutat, aquell corrent subterrani -resistent- que ha sobreviscut al desert imposat per Rita Barberá -conservació-destrucció- i que representa perfectament aquesta altra València. No ho dubtem ni un moment: agafem el cotxe i ens n’anem al Cabanyal.
És ben sabut que un dels projectes emblemàtics de Barberá en els darrers anys ha sigut prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez, tot partint en dos un dels barris valencians més autèntics. No és una idea original de l’alcaldessa, però: l’anhel d’unir aquesta noble avinguda amb el Mediterrani prové del segle XIX. L’any 1865, quan encara estaven dempeus les muralles de la València medieval, l’arquitecte Manuel Sorní Grau va proposar unir el centre de la ciutat amb el Poble Nou de la Mar amb un gran vial solcat per un tramvia de tracció animal. La idea va fer fortuna, i ha senyorejat la imaginació urbana durant segle i mig. L’animalada de Sorní, al capdavall, responia a un patró racionalista que encara ara té bona premsa. En aquest patró, quadriculat i asèptic, els barris “històrics”, els poblaments “pintorescos”, les raconades més o menys bucòliques, solen entrebancar les visions dels arquitectes i urbanistes més audaços (i despietats). I no només els arquitectes i els urbanistes: el senyor Ceausescu, conducator romanés, va emmotlar la ciutat de Bucarest a aquesta voluntat “modernitzadora” i “racionalista”. Els resultats són ben coneguts.
Les actuals autoritats valencianes, com se sap, van ressuscitar el projecte de Sorní Grau als anys 90 del segle passat. Per a completar l’avinguda fins a la platja, però, és necessari partir en dos el barri del Cabanyal i destruir una trama urbana parcialment declarada Bé d’Interés Cultural l’any 1993. La lluita dels veïns de la zona i de bona part de la societat civil de la ciutat en contra d’aquest projecte ha marcat l’actualitat local fins fa ben poc. L’any 2009, una ordre del ministeri de Cultura va suspendre el pla urbanístic que esquinçava el barri. De llavors ençà, l’Ajuntament no ha concedit cap llicència d’obres ni de rehabilitació al Cabanyal. La tensa espera es xifra, com tantes altres coses, a un possible canvi de govern -municipal i autonòmic- en les properes eleccions.
L’encant de Benimaclet
Ens falta encara, però, visitar el lloc que Xavi Sarrià més s’estima: el seu propi barri. Viu a Benimaclet des dels 12 anys, i no sembla que hi estiga incòmode. En aquest antic poble, engolit per la gran ciutat en la seua expansió cap al nord, la vida quotidiana encara és un afer de moroses deambulacions, un petit oasi rural a deu minuts del centre. Xavi té un especial interés perquè conega l’hort que ha cultivat l’associació de veïns en un gran solar propietat d’un banc. L’esclat de carxofes, espinacs, cols i faves (les verdures de la temporada) ens recorda que València està envoltada d’un anell superb de terres feraces, i això forma part de la seua essència més profunda. L’Horta dóna nom a la comarca però és un espai severament amenaçat. Ací a Benimaclet i a la veïna Alboraia s’ha conservat prou bé (a diferència de l’Horta Sud, molt més degradada), però els esglais són continus. Ara mateix la Universitat Politècnica amenaça d’expandir-se ocupant terres cultivades i l’Ajuntament hi ha projectat un anell de circumval·lació que hi injectaria més asfalt. Xavi ho comenta amb Daniel Tomàs, l’encarregat de l’hort comunitari. Òbviament, estan en contra d’aquests plans. Són conscients que l’Horta que envolta València és un paisatge humanitzat únic a Europa i potser al món. Azorín, l’escriptor de la lletra menuda, ja va deixar escrit que era un panorama que li recordava invariablement Grècia. Les espases, de moment, estan en alt.
La ruta s’acaba, però. Xavi ens ensenya sa casa, al carrer Masquefa. La trama de carrers recorda la d’un petit poble enmig de la natura. Com al Cabanyal -com a Russafa-, els veïns més majors, quan se’n van al centre, encara diuen “Me’n vaig a València”. Però València, “la molt insigne, noble, lleial e coronada ciutat”, ja és un tot. Potser ens han quedat altres zones per mostrar, raconades evocadores, monuments emblemàtics. València no s’acaba en un dia. Com passa amb els llocs que realment ens colpeixen, caldrà tornar-hi. I així ens conjurem.
