Publicitat
Publicitat

La caiguda de l'últim cacic de la nissaga

Els tripijocs familiars i l'estil de lideratge obscur dels Fabra arrenquen al segle XIX

Després d'una dècada de processament judicial, Carlos Fabra Carreras (Castelló de la Plana, 1945) finalment ha entrat a la presó. Durant aquest temps s'ha fet globalment famós i ha arribat fins a les pàgines de The New York Times , però el que potser es coneix menys fora de Castelló és que aquest "ciutadà exemplar" -Rajoy dixit - és l'últim esglaó d'una coneguda nissaga de cacics que van deixar la seva empremta a la Plana durant els segles XIX i XX.

El fundador d'aquesta peculiar família va ser Victorino Fabra Gil, àlies l'agüelo pantorrilles . El seu malnom, en valencià castellanitzat, es referia al costum d'usar calça curta. Fabra Gil, del Partit Conservador, va controlar una província convulsionada per la guerra carlina en la segona meitat del segle XIX. Sense saber-ho, iniciava una fecunda llista de polítics castellonencs que, durant més de 100 anys, impregnaria la política local amb les aromes afruitades del caciquisme. Ell va ser l'oncle del besavi de Carlos Fabra Carreras. El seguirien Victorino, Hipólito i Plácido, tres nebots dignes dels papes Borja. La Diputació de Castelló, de fet, sembla feta a mida dels Fabra. Carlos la va heretar de son pare, Carlos Fabra Andrés, i aquest, del seu: Luis Fabra Sanz.

Del franquista Fabra Andrés, alcalde en la postguerra i que ara dóna nom a un trofeu de golf, una necrològica retrospectiva en un diari local li atribuïa "el gran enlairament de Castelló com una ciutat moderna, oberta, lluminosa i mediterrània". Tot amb els Fabra és així: colossalment descomunal.

Cada Fabra ha afegit el seu granet de sorra a la llegenda. Carlos, des d'ahir un reclús més, té una inconfusible estampa gràcies a les seves ulleres de vidres fumats. No enfosqueix la visió per semblar el protagonista d'un film de Francis Ford Coppola, sinó per amagar un ull de vidre que va perdre en una baralla infantil. Amb aquesta vista esbiaixada va ser president de la Diputació entre el 1995 i el 2011 i encara ara és l'home fort del PP a Castelló. La nissaga podria acabar amb ell, però la seva filla Andrea Fabra també ha fet carrera política. Andrea, casada amb Juan José Güemes, exconseller de Sanitat del govern d'Esperanza Aguirre, es va fer famosa per un extemporani "Que es fotin!" adreçat als aturats des del seu escó al Congrés.

Origen dels maldecaps judicials

Els problemes judicials de Carlos Fabra, en tot cas, van començar l'any 2003, quan va topar de cara amb els abruptes termes suborn , prevaricació i tràfic d'influències . Un exsoci i amic, Vicente Vilar, el va acusar d'haver intervingut davant d'altes instàncies del govern d'Aznar per legalitzar fraudulentament determinats productes fitosanitaris. Després es va saber que els comptes dels Fabra amb Hisenda tampoc estaven gens clars.

El fet que, segons ell, li havia tocat diverses vegades la loteria -amb premis milionaris- no va ajudar gens a la seva imatge, perquè esgrimir una grossa de Nadal pot ser una acreditada manera de blanquejar diners negres. El cas va arribar als tribunals, però al jutjat de Nules els jutges i els fiscals se succeïen sense que se'n tragués res en clar. A la Diputació, mentrestant, els debats eren acarnissats, i Fabra no tenia cap problema a atribuir a la mare del cap de l'oposició socialista l'ofici més vell del món. Ara, finalment, ha arribat la seva caiguda.