Publicitat
Publicitat

Disciplina de partit?

Des de fa uns quants anys, el paper dels partits polítics està cada vegada més qüestionat. Crec que podem trobar, almenys, tres raons que ho expliquen.

1. La sensació que, en la pràctica, els partits suposen una paret entre les persones que actuen a les institucions i els ciutadans que han elegit aquestes persones. La negativa a modificar la llei, amb un altre tipus de llistes electorals que permetés una rendició de comptes més directa amb els electors i disminuís el poder dels aparells dels partits, ha estat molt mal rebuda pels votants.

2. L'evidència massa repetida que algunes de les decisions preses obeïen més als interessos dels mateixos partits o d'alguns dirigents que no pas a la voluntat de resoldre els problemes de la gent i afavorir els interessos del país.

3. La manera com els partits han actuat, defensant i protegint militants seus que han tingut conductes irregulars o corruptes, en comptes de ser els primers a prendre mesures per netejar el partit d'aquestes situacions. Això s'ha agreujat quan s'ha comprovat que una part molt important dels beneficis d'aquestes operacions han servit per finançar el mateix partit.

No té res d'estrany que hagi augmentat la desafecció ciutadana amb la política, no sempre justificada, però sempre creixent. Ni tampoc ha d'estranyar que això hagi afectat més els partits que més temps han governat.

A aquesta situació s'hi ha afegit en els darrers anys unes importants crisis internes en els quatre partits que han estat els pilars de la política des dels anys 80: el PP i el PSOE a Espanya, i CiU i el PSC a Catalunya. La necessitat de modificar ja el model d'estat que va consagrar la Constitució, i sobretot l'encaix de Catalunya, ha creat unes tensions, més o menys amagades, dins de cadascun d'ells i entre tots ells. Aquests quatre partits han perdut força, i el model de "bipartidisme imperfecte" s'està esgotant. Aquest és un fenomen evident, però això no vol dir que sigui bo. Vull parlar solament del cas català.

Malgrat totes les crítiques justificades que es poden fer, cal reconèixer que la dinàmica positiva que va tenir el país durant 30 anys en els aspectes de creixement del PIB global, de la renda per càpita, de l'autogovern, de la recuperació lingüística i cultural, de la presència al món, no hauria estat possible -i menys sense fractura social- si no hagués existit una tàcita complicitat dels dos partits que han governat alternativament la gran majoria de les institucions, és a dir CiU i el PSC. Sense voler cantar-ne meravelles, crec que el bipartidisme imperfecte ens va funcionar prou bé. Tot això va ser possible perquè tant una força com l'altra eren agrupacions prou obertes i prou plurals per atreure un electorat ampli i variat, sense dogmatismes ni exigència de compartir definicions estrictes, tancades, dogmàtiques i imposades. Partits i electorats de base ampla.

És per això que crec que no seria bo per al país que, fruit dels actuals problemes, aquestes dues forces polítiques es dividissin i es convertissin en quatre, configurant un Parlament amb una desena de partits. Ni l'experiència del "segon tripartit", ni la de la fórmula actual de "coalició sense compartir govern" no ens permeten pensar que sigui convenient una situació com la que això suposaria. Crec que l'existència de partits que ocupin un sector important de l'espectre polític, que tinguin experiència de govern i que puguin ser el pal de paller, a la dreta o a l'esquerra, segons les preferències dels ciutadans, és una cosa que hauríem de desitjar. No estic demanant, ni de bon tros, majories absolutes; crec que normalment són nefastes. Però sí que demano situacions com per exemple la d'Alemanya, on el govern es fa o bé al voltant de la CDU o bé de l'SPD, i que en moments importants per al país permet que aquests dos partits governin plegats.

Si les cúpules directives de CiU i del PSC no entenen que en els seus partits hi caben persones amb posicions diverses, que més que afeblir enriqueixen i més que disminuir sumen, és que tenen una visió obsoleta del que és un partit en una societat informada i adulta. En els quaranta anys que fa que sóc al PSC he coincidit en moltes de les coses que ha fet la seva direcció, i n'he discrepat en molts casos. Però no he tingut mai necessitat d'acceptar consignes, ni he sentit mai parlar de disciplina de partit. Crec que és un concepte que cal revisar si no volen anar reduint l'electorat i fer mal al país.

PUBLICITAT
PUBLICITAT