23/02/2017

Cal reorientar la globalització

3 min
Cal reorientar la globalització

Crec que estem d’acord que un dels fenòmens més importants de la segona part del segle XX ha estat la globalització, és a dir, el fet que, malgrat les grans diferències, el planeta s’està convertint en un espai únic per als 7.000 milions de persones que l’habitem. Som bastant conscients dels aspectes que ens toquen més directament, però no pas de tots. Fem-ne, doncs, un petit repàs.

1. Causes. La globalització l’han provocat i facilitat tres tipus de causes: tècniques, polítiques i naturals.

L’enorme progrés en els mitjans de transport, tant de persones com de mercaderies, i la supressió d’aranzels i de fronteres polítiques han incrementat molt el moviment de recursos agrícoles, miners o energètics i de productes industrials. També els desplaçaments de persones, tant per raons de lleure com de fugida, de feina o de legítima cerca d’una vida millor.

La digitalització de la informació i la construcció d’una xarxa mundial de comunicació, juntament amb la liberalització dels moviments de capital i la connexió dels sistemes d’informació (recordeu que els diners i la informació es transmeten en forma de bits), han suposat, d’una banda, l’aparició d’una enorme concentració de poder econòmic i, de l’altra, una explosió de la quantitat d’informació a l’abast, sense que sigui possible controlar-ne el rigor ni responsabilitzar-ne els emissors.

La globalització natural ja existia des de sempre. Ni els oceans ni l’atmosfera tenen fronteres. Però ens n’ha fet conscients el repte del canvi climàtic: les nostres emissions de CO2, com les dels nord-americans o les dels xinesos, escalfen l’atmosfera de tot el planeta, i el desglaç dels icebergs fa pujar el nivell de l’aigua en tots els mars d’arreu.

2. Balanç. La globalització ha tingut efectes enormement positius: més de mil milions de persones han sortit de la situació de pobresa; el progrés econòmic s’ha estès; més llibertat, més salut i més educació han arribat a molts més indrets. És evident, encara que algú no ho reconegui.

Però, alhora, en no haver tingut en compte la velocitat dels canvis, i per la palesa incapacitat d’establir marcs polítics globals adaptats a les noves necessitats, s’han afavorit fenòmens no desitjables: augment de les desigualtats; concentració de poder econòmic que passa per sobre de les regulacions dels petits estats; increment de l’activitat financera especulativa i dels fraus fiscals; augment massiu de la mobilitat de persones; deslocalització d’empreses (fins ara industrials però, cada cop més, també de serveis); facilitat de comportaments criminals a través de les xarxes, o crisi d’aquells instruments democràtics que estan basats en una adequada informació dels votants.

Tot això ha creat noves pors i noves incomoditats, quan no noves indignacions.

3. Reaccions. Crec que la millor manera d’analitzar el que passa és entenent que moltes de les accions que una persona o una organització fa en un racó del planeta tenen ara molts efectes, voluntaris o no, en qualsevol altra part del món (desocupació, desestabilització econòmica, desastres financers, sequeres, inundacions, migracions, cibercrims...). El món està esdevenint un espai únic, i les seves parts són cada cop més interdependents. La asimetria entre la globalització de molts aspectes de l’economia i el manteniment de les antigues regulacions nacionals ha tingut molt a veure amb aquestes dificultats. I és una llàstima, perquè l’equilibri que durant dos segles hem viscut als estats entre llibertat i regulació ha funcionat prou bé: ha mantingut generalment la llibertat; ha generat progrés econòmic; i, fins fa uns 20 anys, havia reduït molt les desigualtats...

La reacció, comprensible emocionalment, de tornar a aixecar fronteres és inadequada almenys per tres motius: el progrés tecnològic fa inviable tornar a una societat tancada ; s’ha demostrat que l’obertura ha creat molta riquesa (una altra cosa és que s’hagi repartit tan malament), i les societats emergents, que veuen encara perspectives de futur, no acceptarien pacíficament passos enrere. L’actual sentiment, promogut pels populistes, de “Nosaltres sols millor!” és un gran error.

És imprescindible imaginar noves estructures polítiques (com la Unió Europea) que, a través d’institucions, pactes o organitzacions internacionals, creïn a escala supranacional sistemes de regulació que obliguin a un funcionament equitatiu d’aquest nou espai en què s’ha convertit el nostre món.

stats