Publicitat
Publicitat

Moneda, identitat i sobirania

La intensificació de la crisi grega, amb petites derivacions cap al moment català, ha generat entre nosaltres un seguit de comentaris i de controvèrsies que posen de manifest molta confusió. Es deu a l’aparició de canvis importants: s’ha acabat una època en què els conceptes identitat, sobirania, nació, estat i moneda anaven plegats. Hi havia excepcions, però normalment anaven units. Aquesta situació definia un tipus concret de funcionament de l’economia i de la política mundials que s’ha acabat. Partint de la crisi grega analitzo alguns canvis i intento entendre les contradiccions que patim.

1. Sobirania i llibertat. El concepte sobirania va lligat al concepte llibertat. És sobirana aquella persona o aquell grup que té la llibertat de prendre decisions sense que ningú les hi imposi. Això es pot produir en tres escenaris: si hom viu sol i aïllat; si és prou poderós per poder imposar als altres la seva voluntat; o si viu en societat però és autosuficient, i, per tant, no necessita res dels altres. El primer escenari, l’aïllament, és interessant però molt residual; el segon, la dictadura, és força corrent però refutable. La vida en societat és una de les grans troballes de la nostra espècie. Anar junts ens ha permès avançar molt. Però els avantatges de la vida social són el fruit de la col·laboració interpersonal, que és precisament el contrari de l’autosuficiència.

Per tant, la sobirania personal és un objectiu utòpic en qualsevol escenari corrent, ja que la llibertat absoluta no existeix en la vida en comú. Sabem que formar part d’un col·lectiu (família, comunitat de veïns, associació professional, municipi, estat...) limita la nostra llibertat. Els nostres drets queden més protegits, però adquirim obligacions i acceptem renúncies que el bé col·lectiu i la convivència ens imposen.

No som prou conscients que això que tenim clar per a les persones també s’ha produït per als estats. Els processos de globalització i d’agrupament econòmic o polític d’aquest darrer segle han estat tan intensos que han modificat totalment el concepte sobirania estatal. Han fet que se situés en un marc més ampli que la limita i la integra en institucions d’un ordre superior. Voler gaudir dels avantatges de la unió, però conservant l’antiga llibertat sobirana, és impossible i contradictori.

És molt important garantir que les noves institucions segueixin sent tan democràtiques com les anteriors, cosa que no està passant. Però no treu cap a res intentar transgredir les seves normes o fer cas omís de las seves decisions. Quan aquests dies he sentit parlar tant de la sobirania grega, he pensat que tot això no s’havia entès, i que el govern grec donava esperances sense base al seu poble. Un error més dels últims governs grecs...

2. Sobirania i moneda. Quan aquestes reflexions s’apliquen al camp de l’economia, trobem la principal sobirania que han tingut els estats en aquesta àrea: la moneda. No s’ha explicat prou que una moneda única fa imprescindible una unió econòmica i fiscal, i segurament també una unió política, encara que sigui de tipus federal amb un repartiment de sobiranies. Els tractats internacionals impliquen compromisos que obliguen a complir certes normes; però no eliminen la sobirania. En canvi, l’adopció d’una moneda comuna (com la d’un exèrcit comú...) representa una extraordinària cessió de sobirania, i la traspassa a un nivell superior. En un context de mercat globalitzat, la construcció d’una unió monetària suposa la progressiva acumulació de sobirania econòmica en aquest nou nivell.

Els estats (o les nacions, quan els estats són plurinacionals) poden i han de conservar tota la sobirania en tot allò relatiu a la seva identitat i al destí dels seus recursos; però els territoris receptors de transferències fiscals o de crèdits dels socis han de ser els més curosos a l’hora de respectar les regles comunes. En això el govern grec ha estat maldestre, i ha propiciat una increïble duresa (amb tics de venjança) dels seus socis creditors, duresa que caurà sobre la població del país.

Els grecs, i alguns altres, no han entès prou els compromisos de modernització i de rigor que comportava entrar a l’euro. I els seus socis del nord no volen admetre que, o la UE és un club federal i solidari entre els seus membres, o serà un projecte fallit. Segueixo veient imprescindible Europa, però una Europa diferent i molt més democràtica.

PUBLICITAT
PUBLICITAT