Publicitat
Publicitat

Paguem massa impostos?

La crisi ens ha obligat a ser molt més curosos en l’administració dels nostres ingressos, i ara em trobo que em plantegen un tema en moltes converses: la sensació que estem pagant, tant a Catalunya com a Espanya, molts impostos; o, dit encara més clar, massa impostos. És una sensació que té algunes bases reals i altres de molt equivocades. Aquest mateix diari va fer, fa poques setmanes, un molt bon reportatge sobre el tema. Vull fer algunes consideracions al voltant de sis conceptes clau: pressió fiscal, tarifes, repartiment fiscal, frau, recaptació i equilibri pressupostari.

1. Pressió fiscal i tarifes. Per a molta gent la pressió fiscal es mesura comparant si les tarifes dels impostos són més altes o més baixes. Pensen que si un país (A) té l’IVA del 23% i el país (B) el té del 21%, el primer té més pressió fiscal. Això només és una part de la realitat, perquè el país A pot tenir molts més articles exempts d’IVA o amb IVA reduït que no pas el B, i el resultat pot ser el contrari del que sembla. El mateix passa amb l’impost de societats, que pot ser del 30% a A i del 20% a B, però pot ser que les empreses d’A puguin utilitzar legalment moltes més deduccions que disminueixin la xifra de beneficis subjectes a l’impost, i per tant al final paguin menys que si fossin a B. El mateix passa amb l’IRPF, que també inclou deduccions, encara que no tantes. El que tot això vol dir és que no es pot judicar la pressió fiscal només comparant la tarifa de l’impost. És molt més complex. Avanço que aquest fenomen és important en el cas espanyol, amb tarifes molt altes però amb moltes excepcions, deduccions i fins i tot martingales legals...

2. Repartiment fiscal. Amb més raó, aquells que tenen ingressos provinents sobretot del treball pensen que els impostos que paguen són molt superiors als que paguen els que tenen els mateixos ingressos però com a rendes del capital o plusvàlues, generalment especulatives. És ben cert, ja que la introducció, fa uns anys, de la doble escala en l’IRPF va suposar un gran pas enrere en l’equitat, ja que la tarifa pel capital és molt més baixa que per a un ingrés igual, i és molt més gran la possibilitat de trobar camins legals per disminuir la quota que no pas si tens un sou. La supressió de l’impost sobre el patrimoni, i la de l’impost de successions, encara agreuja més aquesta discriminació. No és d’estranyar que qui viu del treball pensi que paga massa impostos... comparat amb d’altres.

3. Frau i recaptació fiscal. A tot el que acabo de dir s’hi suma el gran nivell de frau fiscal espanyol i català (els que no declaren, o amaguen ingressos), que s’ha estimat en un 24%. No és estrany que això hagi portat a una reducció important de la recaptació per impostos, de manera que a Espanya ara només és el 32% del PIB (per cert, menor que a Grècia, que tothom posa com un mal exemple), mentre que la mitjana dels països de la zona euro és del 40% i a la gran majoria dels països passa del 39%. En aquestes circumstàncies, el sector públic espanyol no ingressa prou diners, i el català encara menys, a causa de l’excessiu drenatge que significa l’actual sistema de finançament autonòmic.

4. Equilibris pressupostaris. Seria un miracle matemàtic voler mantenir uns serveis públics gratuïts del mateix nivell i qualitat que els d’altres membres de la UE amb uns ingressos set o vuit punts inferiors a ells. Fins ara es feia, però retallant indiscriminadament serveis, acumulant dèficits i augmentant contínuament el deute públic. Això no és sostenible. L’única política assenyada passa per la combinació de tres vies:

-Augmentar la recaptació, lluitant contra el frau fiscal.

-Modificar les lleis fiscals perquè les rendes que provenen de les empreses o del capital no tinguin tants camins per acabar tributant menys que les del treball.

-Revisar la “gratuïtat total” dels serveis, introduint algun tipus de copagament per a les persones amb rendes altes quan utilitzin els serveis públics.

Són molts els exemples d’aquest tipus de polítiques que es poden trobar en altres països de la UE.

5. Abaixar impostos. En les converses sobre aquest tema sempre m’agrada explicar que crec que és absurd parlar d’abaixar impostos o de disminuir el nivell actual dels serveis públics. Es pot parlar d’abaixar algunes tarifes, però els veritables objectius han de ser: abaixar el frau fiscal, millorar l’equitat social, corregir el repartiment territorial i revisar la gratuïtat universal.

PUBLICITAT
PUBLICITAT