Publicitat
Publicitat

Reflexions gregues sobre l’euro

Som en un punt crític del problema que arrosseguem fa anys en relació a l’economia grega, i que es podria estendre a d’altres. No serà fàcil de resoldre. M’agrada simplificar-lo dient que té tres solucions possibles. 1. Que Grècia no hagués entrat a l’euro. 2. Que Grècia abandoni l’euro. 3. Que s’ajudi solidàriament Grècia a seguir dins de l’euro. La primera ja és impossible; la segona tindria males conseqüències per a tots, i la tercera demana una decidida voluntat política. Reflexionem un xic sobre aquesta simplificació, per preveure el que pot passar, i també per si això es pogués repetir, tant amb altres països de l’eurozona com amb els molts que volen entrar-hi. Sé que una simplificació és sempre una descripció poc profunda de la realitat, però serveix per acostar-s’hi i entendre-la.

1. Entrar a l’euro. La zona euro és un club de rics, en què també van entrar alguns menys rics. Va estar pensada amb la voluntat, i l’esperança, que les diferències econòmiques inicials entre els socis s’anessin reduint a base d’un important esforç per part d’uns (modernitzar l’economia i augmentar la productivitat), i d’un important ajut per part dels altres (basat en l’increment del comerç intern, i en transferències fiscals via UE, que reduïssin els dèficits estructurals).

Això va funcionar prou bé en alguns casos, i molt menys en d’altres. Per què? D’una banda, perquè no totes les economies tenien les bases necessàries per fer els esforços que calien, ni totes les institucions polítiques i financeres els van voler fer. I, de l’altra, perquè no totes les polítiques comercials van estimular prou les exportacions de productes dels menys rics als més rics, ni les transferències fiscals van ser suficients, a causa de la ridiculesa del pressupost de la Unió Europea (recordeu, un 1% del seu PIB).

L’economia grega és un cas, no l’únic, amb aquestes deficiències. Per tant, Grècia no estava en condicions de renunciar a la seva moneda, ja que una moneda única exigeix models convergents, i polítiques econòmiques, monetàries i fiscals úniques. Políticament, és molt bo que Grècia formi part de la UE, però va ser un error que entrés a la zona euro. Un error de Grècia i dels països centrals d’Europa. Un error segurament no a parts iguals, però sí compartit. Seria bo que ara no s’oblidés.

2. Sortir de l’euro.La sortida de Grècia de la zona euro seria dolenta per a Grècia i per als altres membres de la zona. Fins i tot amb una sortida molt amistosa, Grècia hauria d’adoptar una nova moneda, molt devaluada respecte de l’euro, que faria encara més pesat el seu deute extern actual, si no és que els fos condonat, reduït o congelat pels seus exsocis. En tot cas necessitaria reactivar la seva economia i tindria dificultats per finançar-se...

El conjunt de l’eurozona també tindria molts problemes. Desapareixeria la creença actual del mercat financer que tots els països de l’euro estan “protegits” per la solidesa del conjunt. Si això fos així, és a dir, si cada un s’ha d’espavilar pel seu compte, n’hi hauria més d’un que no estaria en condicions de fer-ho. Per evitar una desestabilització general, Grècia no pot fer fallida, ni pot sortir de l’euro.

3. Seguir a l’euro. Amb diferents alternatives, l’única solució passa per aquí. Grècia ha de fer esforços molt importants durant uns quants anys, però la seva situació econòmica fa impossible que els pugui fer sola. Cal ajudar-la, ja que ens estarem ajudant a tots. I podem ajudar-la, ja que representa un percentatge molt petit de l’economia europea. El problema no deixa de ser econòmic, però ha passat a ser polític.

El govern grec ha de deixar d’enganyar els seus ciutadans, com si els problemes de l’economia grega fossin només culpa dels altres socis, i deixar de criminalitzar-los. Però ha de mantenir-se ferm en la idea que hi ha coses que no es poden demanar ara als ciutadans grecs, que no són els culpables sinó les víctimes de tot plegat.

I les autoritats europees, especialment les alemanyes, han d’entendre que els ajuts necessaris seran importants durant els primers anys, i que la situació grega no permet demanar uns esforços immediats que segurament destruirien la convivència social.

Ni els governants grecs poden adoptar posicions prepotents enfront dels que els hauran d’ajudar, ni aquests poden trepitjar la dignitat del poble grec imposant solucions de càstig. Manca molta política, i ara ja manca temps...