Tècnics o polítics?

Ja tenim dos països amb dificultats, Grècia i Itàlia, amb un primer ministre de caràcter tècnic. Els italians s'han tret finalment de sobre Berlusconi, i els grecs Papandreu. Molta gent ha respirat amb tranquil·litat perquè tots teníem la sensació d'estar, ells i nosaltres, a la vora d'un abisme. Esperem que tot vagi millor... És el moment de fer-se preguntes: ¿És un fracàs dels polítics? ¿Què han de fer els tècnics? ¿Com en surt parada la democràcia?

1.Jo crec que és un fracàs dels dos polítics, de les dues persones i dels seus dos sistemes polítics. Vaig conèixer Berlusconi abans que entrés a la política, i aquests darrers anys no em cabia al cap que pogués dirigir seriosament un país com Itàlia. Respecte a Papandreu, a qui no he vist mai, la seva actuació dels darrers dies ha resultat incomprensible. Crec que s'ha posat en evidència la manca de solvència personal, de credibilitat i de rigor tant de l'un com de l'altre. I sense confiança ni seriositat no es poden defensar interessos amb pactes i solucions consensuades. Els seus interlocutors, interns i externs, se'ls han tret de sobre. És un fracàs polític, derivat d'un gran fracàs personal. En aquest sentit, malgrat les crítiques fonamentades anteriors, s'ha de reconèixer que l'actuació de Zapatero de l'últim any ha fet que Espanya no estigui en una situació tan greu.

Però això no és tot. No es pot centrar la responsabilitat només en ells dos. La impotència del sistema polític italià i grec per donar una sortida a l'embús diu molt poc de la qualitat dels seus partits, i fa pensar que tots dos països deuen tenir bastants personatges amb les mateixes mancances personals que els dos caps de govern. Que després d'anys de baralles hagi calgut la descarada pressió externa per adoptar fórmules properes al govern de concentració fa dubtar de la categoria personal dels polítics i de la priorització dels interessos per part dels partits. Aquí també hem viscut allò que lo que es malo para el gobierno, aunque sea malo para el país, es bueno para nosotros. I sembla que ha estat veritat.

2.¿Què faran ara els "tècnics"? La pregunta no és aquesta. Crec que els canvis no han estat d'"un polític per un tècnic", sinó més aviat d'"una persona poc seriosa per una de fiable". Si és així me'n felicito, perquè si es tractés de donar el poder a un tècnic seria un gran error... El paper dels tècnics és diagnosticar els problemes i proposar vies de sortida i, en segon lloc, recomanar les mesures per avançar cap a la sortida, però no pas decidir quina és la via de sortida que s'escull. Sense els coneixements dels tècnics, els polítics es fan un tip de cometre errors, però el coneixement tècnic no és suficient per prendre decisions ni autoritza a prendre-les. El metge diagnostica la malaltia i proposa els possibles tractaments, però és el malalt qui decideix si s'opera o no, i fins i tot qui pot rebutjar tot tractament si se li explica a què s'exposa. En les àrees dels governs, ser un bon tècnic pot ser molt útil i recomanable per a un ministre sempre que tingui sensibilitat política, però un cap de govern ha de ser fonamentalment un polític, amb visió de cap on ha d'anar el país i del que la gent necessita, de vegades encara que no en sigui prou conscient. Les decisions estratègiques de futur s'han de prendre amb coneixement tècnic de les seves conseqüències, però no per motius tècnics. Cal establir els objectius, saber el que es vol i el que no es vol, i això depèn de raons ètiques, d'interessos, de voluntats, de valors i de prioritats que estan a la base de les decisions. Aquest segueix sent el camp de la política, i a Europa això es fa democràticament.

3.¿I la democràcia? Situacions com l'actual a Itàlia i a Grècia són perilloses per a la democràcia, llevat que siguin molt curtes. S'han respectat les formes constitucionals, però no deixen de ser una certa dictadura democràtica, que no sempre acaba bé. Tindran avantatges. Els que manen ara no han passat per les urnes i per tant no tenen compromisos. Això els deixa les mans més lliures per aplicar les mesures que creguin necessàries, i també per estar més atents al que els marquin des de fora. Això pot restablir un bon ambient, facilitar el diàleg, eliminar entrebancs i accelerar les solucions. Però no hi ha cap dubte que els nous governs s'han fet a través d'acords entre els polítics de Grècia o d'Itàlia, les autoritats europees i, amb tota seguretat, alguns poders financers: en tot cas, d'esquena als ciutadans dels dos països. Cal fer-se algunes reflexions sobre el concepte de sobirania, que molts fan servir sovint sense haver entès que ja no és el que era... Una part de la sobirania popular se cedeix conscientment a les organitzacions polítiques del propi país, una altra s'ha traspassat amb reticències a les institucions europees i molta, sense saber-ho, a institucions financeres desconegudes, a partir del moment en què ens hem endeutat per sobre del que és raonable i necessitem seguir endeutant-nos.

Potser ja seria hora que ens decidíssim a cedir formalment més sobirania a Europa i a democratitzar per fi les institucions de la UE. És l'única manera que ens puguem alliberar de la tercera pressió, la dels mercats, la que més ens pesa, la que és menys legítima i la que menys sabem i podem controlar.