Publicitat
Publicitat

La desigualtat d’avui és el fracàs econòmic de demà

Els darrers dies hem conegut tres informes, d’organismes independents ben diversos, que un diria que s’han posat d’acord per cridar l’atenció sobre un error important que fa anys que estem cometent. Els orígens dels informes són l’OCDE ( Why less inequality benefits all ), l’INE ( Encuesta de condiciones de vida ) i la Fundació J. Bofill (Les beques a examen ). Escullo alguns elements de cada un d’ells, i en trec una conclusió personal.

1. OCDE. L’informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics demostra, a partir d’estudis economètrics fets a 19 dels seus membres, que durant el període 1985-2005 l’índex de Gini (que s’utilitza per mesurar les desigualtats en les rendes personals) va tenir un augment important de 2 punts. Fent comparacions, conclou que això va provocar una reducció de 4,7 punts en el creixement d’aquests països durant el període 1990-2010. Raona que la causa fonamental és que una desigualtat més gran es trasllada ràpidament a una pitjor formació d’una part important de la població i que això suposa una pèrdua de capital humà, un malbaratament de recursos potencials i una disminució de la mobilitat social. Tots aquests elements afecten negativament la capacitat de creixement d’un país.

2. INE. Les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística indiquen que a Espanya està augmentant molt aquests últims anys el nombre de persones en situació de “risc de pobresa o d’exclusió social”. L’any 2010 estava en aquesta situació un 26,1% de la població, i ara ja ha arribat al 29,2%. L’estudi fa una referència específica al fet que la part de població més afectada per aquest augment de la pobresa són precisament les persones menors de 16 anys, i que això té una influència molt negativa en la seva formació, i fins i tot en la qualitat de la seva salut.

3. Fundació Bofill. L’estudi de la Fundació Jaume Bofill qualifica l’actual sistema de beques, a Espanya i a Catalunya, d’insuficient i de tenir un baix impacte equitatiu. Indica que s’hauria de duplicar l’actual inversió en beques sobre el total de la despesa pública educativa (3,8% a Espanya i 3,5% a Catalunya) per equiparar-se amb la Unió Europea (7,5%) i per acostar-se una mica al d’Alemanya (11%). Diu, entre altres coses, que el sistema no serveix per evitar els dos grans problemes que tenim: el fracàs escolar i l’abandó prematur. Això és així perquè exclou tant els repetidors de curs com els que intenten recuperar l’abandó al cap d’uns anys, i resulta que el 79% dels abandons es produeixen en persones en situació precària. També diu que les beques estan excessivament concentrades en l’etapa universitària (un 30% de becaris) i no en la secundària (un 7%), fet que té un efecte reproductor de la desigualtat, ja que representa un ajut molt més positiu per a les famílies de rendes altes i mitjanes que no pas per a les de rendes baixes.

4. Lectura personal. La lectura, gairebé simultània, dels tres informes m’ha permès barrejar els seus continguts i m’ha servit per refermar algunes conviccions que sempre he defensat.

En primer lloc, que l’increment de les desigualtats no és només un drama social contra el qual cal lluitar per motius d’equitat o de solidaritat, sinó que representa també un gran problema econòmic perquè disminueix clarament les potencialitats de progrés d’un país. La desigualtat d’avui és la debilitat econòmica de demà.

En segon lloc, que el creixement de les economies modernes està molt lligat a la qualitat de la formació del seu capital humà, tant o més que a la inversió en capital físic. En una economia desenvolupada, el que és important no és el que les màquines puguin fer, sinó el que les persones són capaces de fer amb l’ajut de les màquines.

I, en tercer lloc, que la inversió en educació, i en concret en beques, no té res a veure amb “l’ajut als pobres”, sinó que és la manera de fer sortir i potenciar tota la capacitat creativa de la nostra població. Caldria veure què passaria si es reduís una mica la desgravació fiscal a segons quines inversions de grans empreses, i s’utilitzés l’increment de recaptació per augmentar la inversió en l’àrea educativa...

Ara que sembla que bufen interessants aires de canvi, caldria que, des de posicions velles o noves, però serioses i no estridents, es fessin reflexions i propostes polítiques en direccions com les que marquen aquests tres informes. Esperem-ho.