Publicitat
Publicitat

Millor sans que curats

Per lluitar contra les desigualtats necessitem més Europa, però una Europa amb una nova socialdemocràcia

Una persona que en un moment donat està bé de salut pot ser una persona que no ha tingut fa temps cap malaltia, o també que, havent-la tingut, l’ha vençut, és a dir, s’ha curat. No es pot generalitzar, ja que hi ha excepcions, però crec que es pot dir sense dubtes que estar sa és molt millor que estar curat. És per això que cada cop s’insisteix més en la medicina de la prevenció que en la de la curació, tenint en compte que hi ha una prevenció positiva (fer algunes coses) i una prevenció negativa (evitar fer-ne algunes altres). Les raons d’aquesta actitud són sobretot tres: el risc de la malaltia, les seves possibles conseqüències futures i la comparació del cost de la curació amb el cost de la prevenció.

Aquesta metàfora de la salut personal s’aplica molt sovint a situacions ben diverses, tant de caràcter individual com de tipus col·lectiu, en el món de la política o en de l’economia. Aquests dies es parla molt de prendre mesures de prevenció davant dels accidents de trànsit, davant dels incendis al bosc, davant dels actes terroristes o, en un camp molt més global, davant de l’escalfament del planeta. Crec que tots estem d’acord que en la majoria d’aquests casos hem estat poc diligents en les mesures preventives, i que probablement les mesures correctives seran molt difícils i, en tot cas, molt costoses, tant en diners com en altres aspectes. El futur ho dirà...

La intenció d’aquest article és fer una reflexió, i aplicar aquests criteris, sobre una situació que jo crec que hem de considerar una malaltia: la creixent importància de les desigualtats en les nostres societats desenvolupades. Els darrers anys hi ha hagut un bon progrés econòmic en molts països, però malauradament en una bona part d’aquests països l’augment de la riquesa general no ha anat acompanyat d’una millora del seu repartiment sinó d’un augment de les desigualtats econòmiques i socials. S’han registrat augments del PIB, i del PIB per càpita, però ha anat creixent l’índex de Gini (una mesura de la mala distribució). Ha augmentat molt l’acumulació per part de les rendes altes, i ha crescut de forma impressionant la pobresa entre els més dèbils.

Les desigualtats no ens cauen del cel: les creem nosaltres. Hem de controlar el capitalisme financer i repensar els objectius de les empreses

No cal demostrar que una desigualtat excessiva és una malaltia per a un país. D’una banda és una gran injustícia social, i de l’altra és una pèrdua de capital humà de cara al progrés econòmic, tal com admeten sense embuts institucions tan poc sospitoses com l’OCDE i l’FMI. Què és millor, prevenir la desigualtat o corregir-la?

Vam viure un enfrontament ideològic i polític entre liberalisme i comunisme. El primer, en nom de l’autonomia individual i de la llibertat de mercat, va acceptar la desigualtat i fins i tot la va considerar necessària. El segon, al contrari, va voler imposar la igualtat retallant totalment les llibertats.

La socialdemocràcia europea de fa unes dècades va defensar i va implantar una síntesi en la qual acceptava el mercat lliure afegint-hi dos tipus de mecanismes contra les desigualtats: alguns de preventius (mercat regulat per evitar els excessos, legislació laboral...) i altres de correctius (redistribució fiscal, serveis públics gratuïts...). Aquest model s’ha anat destruint els darrers anys amb el corrent neoliberal, que ha reduït la intervenció pública i ha eliminat la progressivitat fiscal, cosa que ha debilitat l’estat del benestar. Aquesta destrucció, juntament amb la globalització, ens ha portat a la crisi actual i ha creat una forta conflictivitat social que alimenta manifestacions, protestes, rebuig de la política i suport a corrents populistes, xenòfobs i extremistes. Què s’ha de fer?

Hem d’aplicar el criteri que és millor la prevenció que la curació, sobretot perquè les desigualtats no ens cauen del cel sinó que les creem nosaltres. Hem de seguir intentant aconseguir un millor repartiment via redistribució fiscal (fiscalitat més progressiva, eliminar frau...), però sobretot hem d’establir nous mecanismes que facin menys necessària la redistribució, posant límits regulatoris a les activitats del mercat, controlant el capitalisme financer, regulant les relacions laborals, eliminant els abusos monopolístics i especialment repensant els objectius de les empreses, que no poden ser només el benefici del capital.

Necessitem institucions polítiques prou fortes en la seva dimensió i prou independents dels poders econòmics globals per poder marcar les regles de joc. En resum: més Europa, però una Europa amb una nova socialdemocràcia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT