Publicitat
Publicitat

La nova revolució d’internet

Aquests dies s’estan produint dos fets, a molta distància l’un de l’altre, que seran molt importants en la configuració del futur de les nostres societats. El primer, a casa nostra, a Barcelona, on la celebració del Mobile World Congress ha fet explotar comercialment un procés tecnològic desenvolupat des de ja fa uns anys, i que coneixem amb un nom que no m’agrada gaire però que segurament s’imposarà: el d’ internet de les coses. El segon fet ha tingut lloc a Washington, on, a petició del president Obama, la Comissió Federal de Comunicacions nord-americana ha declarat internet un “bé públic”. Explico què vol dir una cosa i què significa l’altra, i el perquè de la seva transcendència econòmica, social i política.

1. Internet de les coses. Internet és una xarxa virtual a la qual més de dos mil milions de persones estem connectats, i a través de la qual ens podem intercanviar tot tipus d’informació. Aquesta connexió funciona perquè existeix una immensa xarxa física (cables, fibres òptiques, ones radioelèctriques, satèl·lits, emissors, repetidors, servidors...) que dóna suport a aquesta connectivitat arreu del món (allà on hi ha cobertura, evidentment!).

L’internet de les coses és una ampliació d’aquest concepte. Fins ara, sobretot han estat connectades a internet persones, amb la seva adreça i el seu domini. En realitat qui està connectat és el seu ordinador, el seu mòbil, la seva tauleta... però al darrere hi ha una persona que les utilitza. L’internet de les coses significa donar una adreça i un domini a objectes físics (les claus del cotxe), màquines (la nevera), aparells (la caldera de la calefacció), vehicles (l’autobús), roba (l’anorac)... dotant-los d’un mínim de capacitat per rebre i emetre informació, així com per processar-la, detectar l’entorn i prendre decisions sobre això, sense necessitat d’intervenció humana.

Això farà possible la comunicació i el diàleg persona-màquina (vostè amb la calefacció de casa) i també màquina-màquina (la nevera amb l’ordinador del súper), de manera que pugui iniciar el diàleg aquell dels dos que detecti una necessitat per resoldre. És fàcil veure que això pot suposar un gran ajut en tots els àmbits de la vida (casa, feina, fàbrica, circulació...), que podrà ampliar molt la llibertat i les capacitats de les persones; però, alhora, pot crear molts problemes. Introdueix la necessitat de nous hàbits, noves regulacions, noves proteccions i noves maneres de fer.

De la mateixa manera que el mòbil ha canviat les nostres vides, hem d’anar adaptant, sense presses, les nostres societats a aquesta nova etapa.

2. La xarxa, un bé públic. Tampoc costa gaire d’entendre que, en el moment en què no hi hagi dos mil milions de persones connectades sinó deu o vint mil milions de “coses”, la xarxa física ha de ser molt més gran, molt més extensa, molt més mòbil, molt més robusta, i molt més segura.

Cal repensar també qui n’és el propietari; qui fa la inversió per construir-la, ampliar-la i mantenir-la; com es garanteix el dret universal d’accés a internet; com es paga la seva utilització, com es vigila aquesta utilització i com es poden evitar situacions d’exclusió, d’abús o de monopoli. Suposo que aquestes i altres reflexions són les que han portat el govern nord-americà a considerar el tractament d’internet com un bé públic, és a dir, a situar-lo al costat de l’aigua, les carreteres, l’electricitat o la telefonia com un servei universal.

Aquesta decisió anuncia una gran batalla entre els propietaris actuals de la xarxa física (operadors de telefonia) i els grans proveïdors de continguts i de serveis d’internet. Tant els uns com els altres són, actualment, les empreses privades més importants del món, amb els usuaris com a convidats a l’espectacle, esperant ser defensats pels seus governs... No crec pas que es plantegin mesures radicals (i encara menys als EUA), però sí que caldrà establir el principi de la “neutralitat de la xarxa”, és a dir: el dret legal d’accés en les mateixes condicions i al mateix preu per a tot tipus de proveïdors de continguts o d’usuaris de serveis, independentment de la seva força econòmica, tal com passa en les vies de comunicació terrestre (siguin carreteres de l’Estat o siguin autopistes propietat de concessionàries privades).

La manera com quedi configurada la legislació sobre aquest tema marcarà molt la llibertat i el funcionament del que jo he anomenat sempre la “societat connectada”. És maco viure això de prop, a Barcelona...

PUBLICITAT
PUBLICITAT