31/12/2014

El pla Juncker, més fum que foc

3 min
El pla Juncker, més fum que foc

Tal com ja havia anunciat el seu nou president, la Comissió Europea està preparant un pla d’inversions públiques com a mesura per estimular el creixement i la creació d’ocupació. D’entrada és una molt bona notícia. Suposa el reconeixement dels errors comesos en les polítiques de gestió de la crisi, centrades només en la reducció dràstica del dèficit públic i el retorn dels deutes dels països perifèrics. Sempre he defensat que l’austeritat en l’actuació d’alguns països europeus per reduir l’endeutament i refer alguns equilibris fiscals podia ser una mesura necessària, però he insistit en el fet que ella sola no ens trauria de la crisi, i provocaria una disminució de la inversió, una forta retracció del consum i uns grans augments de la desigualtat, tres elements amb efectes del tot contradictoris amb l’objectiu de la recuperació. Algunes d’aquestes mesures podien ser convenients, però elles soles, tot i tenir resultats acceptables en l’estabilitat financera, han sigut desastroses per al creixement, ja que han paralitzat l’economia europea i ens han fet tornar a la recessió.

S’anuncien ara polítiques expansives i de reactivació, i entre elles destaca l’anomenat pla Juncker, amb inversions de més de 300.000 milions d’euros. S’ha trigat massa, però finalment s’ha fet un petit gir... Ara bé, com més es van coneixent les característiques detallades del pla, més dubtes hi ha sobre la seva eficàcia. Explicaré aquests dubtes, que deriven, tots, de quatre raons polítiques: la voluntat de mantenir moltes competències en els estats nacionals en comptes de traspassar-les a la UE; la negativa a augmentar el pressupost de la Comissió i a establir algun impost de caràcter europeu; la negativa a dotar de més competències el BCE; i la tossuderia a confiar més en els mercats financers que en els governs -i així ens va!

1. Diners públics o diners privats. Ara ja se sap que la idea central és “mobilitzar” capitals privats, ja que la part de diner públic europeu no serà gaire més del 10% dels fons a invertir i haurà de servir per “estimular” i per “assegurar” uns certs nivells de rendibilitat de les inversions. Això genera importants dubtes. Si, a més, s’hi ha d’afegir algun tipus de garantia per cobrir els possibles riscos de la inversió, tornem a estar en allò tan conegut de “beneficis privats i pèrdues públiques” que recentment hem viscut davant de la costa del delta de l’Ebre.

2. Projectes públics o projectes privats. Aquest plantejament comporta una conseqüència inevitable en l’elecció de les inversions. Què comptarà més: la seva rendibilitat financera o la seva rendibilitat social? Sé molt bé, i ho he defensat sovint, que les inversions públiques també han d’estar lligades a un concepte de rendibilitat (cal no construir trens sense passatgers, ni aeroports sense avions...), però l’elecció basada en un criteri de pura rendibilitat financera segurament no portarà a escollir aquelles que siguin més necessàries per a la nostra societat amb una visió de futur (augment de l’eficiència energètica, transformació cap a una economia menys dependent dels combustibles fòssils, instal·lacions per a la recerca i el desenvolupament, millora de la formació...).

3. Decisions europees o decisions estatals. Si la finalitat del pla és impulsar el creixement i reduir l’atur, seria d’esperar que des de la UE s’orientessin les inversions cap a aquells territoris que tenen problemes més greus en aquesta àrea, amb una lògica similar a la dels fons europeus de cohesió. Si el mecanisme que funciona és el que s’ha anunciat, és a dir, que aquells estats que estiguin disposats a completar els fons comunitaris amb diners propis podrien veure finançats més projectes, és possible que aquest pla encara agreugi les desigualtats territorials, ja que l’objectiu privat de la rendibilitat és més fàcil d’aconseguir en els mercats més desenvolupats i en els estats menys endeutats.

4. Mesures complementàries. Torno al principi: la debilitat d’aquest pla ve de la urgent necessitat d’augmentar el pressupost de la UE (ara menys de l’1% del seu PIB) i d’ampliar les competències del BCE, cosa que li permetria fer polítiques a favor de la recuperació (com fa la Reserva Federal americana). Mentre la política monetària estigui centralitzada i la fiscal descentralitzada, la Comissió i el BCE es trobaran sense les eines necessàries per fer el que es predica. Massa fum i poc foc.

stats