OPINIÓ
Portada 10/04/2015

L'arbitrarietat còmica del signe

3 min

Un dels debats més antics en lingüística deu ser sobre si els signes lingüístics, les paraules, són motivats o són arbitraris. És a dir, si hi ha una relació natural entre la forma i el significat dels mots. Molt abans que F. de Saussure (1857-1913) en parlàs, ja podem trobar textos que es plantegen aquest dilema. Els clàssics ja se'n preocuparen. A Plató (s. V-IV aC), avui, li solem atribuir la defensa que el lligam entre la paraula i el que significa és motivat. Aristòtil (s. IV aC), en canvi, és el partidari de l'arbitrarietat. I, en aquest debat, la resposta més ajustada és –com gairebé sempre– ni blanc ni negre, sinó molts de grisos.

Però en període de vacances escolars, encara que siguin les de Pasqua, no convé avançar temari. Per això el tema de l'arbitrarietat només és l'excusa per a aportar-hi uns particulars arguments.

Les sigles són font de curiositats d'aquesta mena. De vegades, són sigles que, en passar d'una llengua a una altra, ofereixen resultats cridaners. Hi ha un programa per a l'aprenentatge de segones llengües que té un nom tan adequat com és CALLA (Cognitive Academic Language Learning Approach). En altres casos, la causa és la manca de previsió en els efectes de la variació territorial: el CAC és el Consell de l'Audiovisual de Catalunya. També pot passar, però, en la mateixa varietat dialectal: quan el setembre de l'any 2004, després de la protesta dels avaluadors, es va suprimir la JAC (Junta Avaluadora de Català) es va crear la CCAC (Comissió Consultiva d'Avaluació del Català), sigles que ja auguraven l'encert en la creació del nou organisme.

Uns altres capricis de l'atzar lingüístic, que podrien donar lloc a una interpretació sociolingüística sucosa, són provocats per l'aterratge de paraules estrangeres per a designar productes o activitats que, en la llengua de l'indret de recepció, no semblarien gaire apropiades. Així, per exemple, podem veure que s'han incrementat les botigues de ‘pets’ (en anglès: animals de companyia), sense preocupar-se per la coincidència amb un sonor mot català. O cotxes que circulen per les nostres carreteres, cada cop més estratosfèriques, que als darreres llueixen orgullosos el nom del model: Pixo.

En els noms propis, ja siguin prenoms o cognoms, l'arbitrarietat és més evident. N'és una mostra l'anècdota d'una amiga que un dia, quan era petita, anava amb son germà, al qual demanaren què nomia i, com que no contestava, ella va dir que nomia Toni Jesús, però que sa mare de vegades li deia Jesús Toni. "¿Jesús Toni?". "Sí, Jesús, Toni, que ets de dolent". O aquell altre –ara un acudit– que quan li demanaren el nom, respongué: "Miquel, però quan faig un atxem em diuen Jesús". Aquí hi ha una mostra de total arbitrarietat, però, a la vegada, ens en serveix un exemple de motivació clara: ‘atxem’. Un que hi devia creure totalment, en la motivació, era Mateu Martí i Miquel, un lliurepensador mallorquí, primer director de ‘Nuestra Palabra’, la publicació del partit comunista, i fundador de la revista ‘La Sotana Roja’ (1931), que signava els seus escrits suprimint la primera lletra del nom en castellà (Ateo Martí); morí afusellat el 1937.

Així i tot, quan determinades paraules existeixen com a noms propis i com a noms comuns, de vegades nom o llinatge són com a bromes als seus portadors. Per exemple, ja haureu vist la particularitat d'una nissaga de banquers amb el cognom Botín. O d'un senyor Frau que és advocat. Un exdirector general de Pesca de Catalunya anomenat Miralpeix. Una fisioterapeuta que nom Dolors; tan encertat que hauria estat posar-li Remei. I molts d'altres.

Una de les etimologies atribuïdes al llinatge Aznar és llatina ('Asinarius') i significaria 'el qui té cura dels ases'. Si no creguéssim en l'arbitrarietat del signe, ja sabeu quin qualificatiu ens correspondria a tots els qui el patírem de president. La z dissimula un poc la família lèxica d'on prové el llinatge, com també en el cas del llinatge del president regional, ‘Bauzá’, ja que segons el ‘Diccionari català-valencià-balear’ és una forma d'escriure el llinatge Bausà, que significaria (en l'origen, clar) 'beneitó'. I com que parlam de presidents, esmentarem una altra curiositat. Mentre als Estats Units el president era (2001-2009) George W. Bush (en anglès: arbust) aquí teníem (2003-2007) Jaume Matas (que també és un arbust).

No cal dir que, en tots aquests casos, i sobretot pel que fa als cognoms, el lligam amb els qui els porten és ben arbitrari, que ningú no s'enfadi. Si no fos així, m'hauria hagut de dedicar a l'apicultura.

stats