Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Tres dones corpulentes i una mica cel·lulítiques

‘Totes les maces fan mal’. És una expressió popular sobre els mals de l’excés, fins i tot de les coses bones. No funciona en escriure-la, sinó oralment (perquè maces sona com el plural de massa), i no deu ser possible en cap altra llengua.
L’excés perjudica. No sols als qui pateixen l’excés d’altri, sinó també als qui, en aparença, en gaudeixen. En tenim proves recents. La darrera majoria absoluta del PP ha estat excessiva per a la societat illenca. El president, amb l’escalf dels seus ‘hooligans’, n’ha abusat seguit seguit. L’han patida molts de sectors socials, que sovint li han enviat missatges del malestar generalitzat, però ell s’ha mantingut, sobrevalorant ‘massa’ el seu poder, com si fos sord com una ‘maça’ als avisos de la ‘massa’. Per això ell també n’ha estat víctima.

L’excés també és ara en l’àmbit de la informació. Avui, la feina principal per a entendre el món no és recaptar informació, sinó saber triar la important. Quan no ho feim, ens hi ofegam perquè som incapaços de digerir-la. Massa informació pot ser la fórmula per a mantenir-nos desinformats.

Però els efectes perversos del ‘massa’ es poden notar pertot. Per exemple, ¿heu tengut, quan visitau un museu, la sensació de saturació per la gran quantitat de pintures o d’escultures que de cop heu de contemplar, de manera que el neguit arriba a esvair-vos l’interès de continuar la visita? No us en culpabilitzeu. Aquesta sensació la compartiu amb referents tan poc sospitosos de poca cultura com Thomas Mann. A ‘Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant’ (1954) ho manifesta quan escriu, en traducció de J. Llovet: “És el que sempre passa als museus i a les exposicions: presenten massa coses. La callada contemplació exhaustiva d’un sol objecte, o només d’uns quants, seria sens dubte més profitosa per a la ment i l’esperit; perquè bon punt un es troba davant una peça en un museu, la mirada ja li ha lliscat cap a una altra, que reclama la seva atenció i l’allunya de la primera: així passem davant un munt de coses sense parar veritable atenció a cap”.

Hi ha una malaltia que consisteix en una alteració dels sentits provocada per la sobredosi de plaer estètic ocasionat per l’exposició massa intensa a obres de gran valor artístic. És una malaltia a la qual estan exposats els esperits sensibles. Stendhal, a ‘Roma, Nàpols i Florència’ (1817), conta que just després de sortir de la basílica de Santa Croce, a Florència, va patir mareig, pèrdua de l’equilibri i desconcert, que s’han atribuït a la impressió estètica produïda per aquesta visita. Posteriorment, després de detectar-se’n altres casos, l’alteració va ser diagnosticada com una malaltia, que anomenaren ‘síndrome d’Stendhal’. Seria un exemple més dels efectes perniciosos de l’excés. El rigor científic de l’explicació de la causa ha estat qüestionat. No hi ha dubte que Stendhal era un esperit sensible; però, això li va passar poques hores després d’arribar d’un llarg viatge a través dels Alps i després, ell mateix ho diu, d’estar molt de temps amb el cap tirat cap enrere mirant les pintures de les parets i el sostre de la basílica. Ara, és evident que no tendria el mateix atractiu atribuir l’alteració al cansament o a una mala irrigació del cervell. Potser val més no remenar-ho, per a no desencantar els qui després d’Stendhal diuen que l’han patida.

Sigui certa o no la causa de la síndrome, n’hi ha que mai no estaran en perill de patir-la. Un d’aquests és qui a l’examen d’art de les proves de selectivitat d’enguany, comentant ‘Les tres Gràcies’ de Rubens, va escriure: “Són tres dones corpulentes i una mica cel·lulítiques”.

Com les Gràcies, tres també són les forces polítiques que possibiliten els principals equips de govern que ens regiran durant aquest quadrienni. Neixen vaccinats contra el virus de les temptacions de les majories absolutistes. Ja han hagut de pactar per a constituir-se en governs i hauran de negociar les decisions que vulguin prendre; no solament entre ells, sinó amb altres col·lectius i organitzacions socials. N’hi ha que, com a bons monoteistes i hereus d’una tradició centralista i de poder piramidal, només hi trobaran inconvenients; però hi ha un gran avantatge: saben que cal escoltar i actuar d’acord amb els altres. Esperem que ‘massa’ preocupació per les formacions polítiques pròpies –de cadascú– no faci malbé les expectatives i la il·lusió majoritàries. No necessitam polítics barats, sinó polítics honrats i eficients.

 

Etiquetes