Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

WhatsApp: efectes lingüístics col·laterals

Quan més s’han allunyat els sistemes de comunicació del control individual, més dificultats han tengut les comunitats lingüístiques menys potents de ser competitives amb les de l’entorn. La invenció de nous sistemes de comunicació ha afavorit l’expansió de les “grans” llengües a l’interior de les comunitats de mides més reduïdes o en situacions polítiques de dependència.

Podríem remuntar-nos a la “invenció” de l’escriptura, però n’hi ha prou de recordar que la impremta va suposar un important filtre i hi ha llengües que mai no han arribat a accedir a aquest mitjà de reproducció o no ho han fet fins molt tard. És ver que, a més de facilitar l’expansió de les llengües poderoses en espais que fins aleshores havien estat patrimoni de les llengües pròpies de la comunitat, també facilità (i exigí) la normativització gramatical dels models “literaris” (els estàndards, diríem avui).

Posteriorment, altres mitjans contribuïren també a aquesta intromissió. Quan, als anys 60, la televisió s’estén a totes les llars, en aquelles que la llengua habitual no era el castellà, va ser com si un membre castellanoparlant s’hi incorporàs; un “familiar” molt xerrador i tan absorbent que sovint feia callar la resta.

Tant el control de la impremta com el de la televisió estava en poques mans i, a més de molt vinculat al poder, necessitat de grans inversions. En canvi, i de moment, els darrers invents comunicatius vinculats a la informàtica i a la comunicació telefònica, han introduït un canvi considerable en aquest sentit. Qualsevol individu és potencialment capaç de produir “texts” que assoleixin tant d’abast, o més, que els que produeixen empreses periodístiques. Internet ha pluralitzat les possibilitats de producció i consum de comunicació i d’informació. Els poders establerts ara tenen més dificultats per fer sòlides les versions oficials de molts de fets que ocorren; alguns fenòmens socials produïts els darrers anys no haurien estat possibles sense la cobertura d’Internet i dels altres recursos associats.

Avui, un text produït amb pocs recursos pot tenir el mateix abast territorial que qualsevol altre (tot el planeta, de fet). Una notícia escrita a Formentera per una sola persona pot arribar a tenir els mateixos lectors que una altra escrita a Barcelona per una organització complexa.

La irrupció del WhatsApp és una mostra evident d’aquests canvis. Aquesta aplicació va ser creada fa sols poc més de cinc anys i s’ha convertit en un recurs de comunicació obsessivament constant per a molts de ciutadans. Com tot, té avantatges i inconvenients. I, evidentment, detractors i entusiastes defensors.

Deixant a part l’al·lèrgia compulsiva que un amic grecocatalà té a la telefonia mòbil i els seus derivats, a causa de la dependència que crea i per la quantitat d’informació baldera que genera (necessitat de confirmar, rectificar, recordar... trobades i cites que abans bastava fixar un cop, per exemple), és ver que la comunicació per WhatsApp de vegades és lentíssima; pots necessitar hores per aconseguir un objectiu que amb una telefonada es resol amb menys d’un minut.

Però crec que el WhatsApp (o “Jahosap!”, que n’hi ha que diuen) ha tengut un efecte col·lateral molt important a favor de l’ús del català: ha incrementat moltíssim el nombre de persones que hi escriuen. Persones que diuen que mai no escriuen en català (perquè no en saben, mai n’han estudiat o tenen por de fer faltes), quan els demanes com escriuen els whatsapps, diuen que ho fan en català. Potser és perquè la missatgeria immediata trenca l’ortodòxia que atribuïm al text escrit. És una forma molt pròxima a l’oral espontani i, per tant, l’aproximació a les formes locals i personals, juntament amb els errors de teclat fruit de la rapidesa i la immediatesa, les formes abreujades, els símbols, la transgressió volguda en molts d’aspectes... que s’hi usen, relaxen el grau d’acompliment de la normativa gramatical.

I en situacions d’anormalitat lingüística, potser, fa falta aquest espai d’alliberament de la rigidesa de la norma per a usuaris primmirats, rovellats o inicials. Potser n’hi ha que s’estressen en veure aquesta despreocupació normativa, però fa falta. Ara, també és un error, ben intencionat o no (es pot veure quan només es pregona per a unes llengües i no per a altres), voler aplicar aquest model a qualsevol situació. La durabilitat, l’espontaneïtat, el tenor interpersonal, el canal, etc. són els factors que determinen l’adequació del model de llengua. No cal inventar res.