Publicitat
Publicitat

... és diferent

Potser seria més encertat dir rara , que és una altra manera de dir diferent . Espanya ho era als anys 60, quan Fraga va promoure aquella campanya, ho era abans i encara ho és. Em referesc a l' Espanya petita, el regne actual; no ús aquest nom amb el valor geogràfic que els romans donaven a Hispania , referint-se a tota la península, i que es manté, com a Espanya , encara en època medieval. Una Espanya -estat que, farcida amb tots els atributs de la nació castellana, a més d'haver usurpat el nom general, trastoca i trosseja -encara avui- els noms nacionals històrics per a fer-los inoperants (fins i tot castellà). En aquest sentit, és molt instructiva la lectura de L'invent de l'espanyolitat , de Ll. Garcia i I. Grande (Fundació Catalunya Estat, 2012).

El disseny artificial, contranatura i inacabat de la nació espanyola té un símbol impagable: Madrid. Volgudament o no, l'elecció i la ubicació de la capital torna ser una bona raresa. Si observam altres estats europeus del nostre entorn, no en trobam cap amb la capital en el centre geomètric, sinó que sempre solen estar bastant o molt esbiaixades cap a un costat o un altre (vg. Lisboa, Roma, Londres, Berlín...). Tanta centralitat com la de Madrid ha de ser resultat del disseny d'una política elemental, perquè només té en compte una sola dimensió, la geomètrica, de totes les que intervenen en la capitalització d'una ciutat. Un disseny de la mateixa elementalitat, de la mateixa escola, que el TIL (la solució: 33,33% de matèries en cada una de les tres llengües) o de qui, per a fer un pa amb oli, hi posa tant de pes de sal com de pa. L'obsessió per a ser el centre ve d'enrere; però tant el geocentrisme com, després, l'heliocentrisme ja fa segles que es descartaren. Així i tot, l'any 1939, a Espanya n'hi ha que hi continuen creient quan, sense empegueir-se'n gens, afirmen que la península ibèrica està "col·locada providencialment per Déu en el centre del món" ( Catecismo Patriótico Español , p. 7), com ara. I els governants d'uns quatre segles abans ja havien decidit perfeccionar l'obra divina col·locant la seva capital en el centre del centre.

Si sempre s'aplicàs el criteri espanyol, Mallorca hauria de tenir la capital devers Costitx; els USA a Dodge City (Kansas) i, fins i tot França, el model de centralisme, en lloc de ser a París seria devers Montluçon. I, passant a l'anatomia humana, si tenguésssim el cor en el centre, seria just darrere el llombrígol.

Però, hi ha una altra cosa rara: Madrid és la capital amb menys història. Comparau-ne l'antiguitat i el pedigrí amb Roma, Lisboa, Londres, Atenes, París... o amb Barcelona, València, Palma, Granada, Santiago...

D'altra banda, és l'única capital de per aquí que no està al costat del mar ("¡Vaya, vaya, aquí no hay playa!", cantaven Los Refrescos) o que no té via navegable fins a la mar. I això, ho han sabut els governants des del començament de la planificació espanyola de les comunicacions, des dels camins reials fins a la peculiar i exuberant Alta Velocitat Espanyola, no han tengut altra finalitat que fer Madrid el centre de la navegació del regne, i hi han fet navegar (per autopistes i vies fèrries) els recursos econòmics generats a la perifèria (l'Espanya capital París de Germà Bel, La Campana, 2011, ho mostra amb claredat).

I una raresa més. La voluntat de generar estima i simpaties cap a la "nació" incloent en la llei de seguretat ciutadana -a més de molta inseguretat als ciutadans que surtin al carrer per a mostrar discrepància amb el govern- la consideració d'infraccions greus les ofenses a Espanya o les comunitats autònomes i als seus símbols, himnes o emblemes. No n'aprenem. Els projectes polítics, els símbols... continuen essent considerats més importants que els ciutadans en aquesta nova llei de seguretat ciutadana . Raresa que es confirma amb el destí que donen a l'animal que fa de símbol nacional : la tortura i execució públiques. Acte que, combinat amb aquesta llei, pot fer que matar l'animal sigui protegit, promogut i subvencionat per l'Estat i, en canvi, sigui perseguit qui en cremi la representació sobre una tela.

I raresa també seria als ulls de tothom, si no és que ja s'hi han avesat, que una de les prioritats nacionals sigui, des de fa molt de temps, maltractar la llengua i la cultura dels territoris que els aporten més recursos per a poder subsistir. Una cultura i una llengua amb què, ben probablement, altres estats voldrien que les seves s'hi poguessin comparar, en tradició, creativitat i capacitat productiva.

¿Quin futur pot tenir una cosa tan rara, si no és a força de la força? L'únic recurs en què sembla que creuen.

PUBLICITAT
PUBLICITAT