Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

...ni els xiulets

¿Quin diríeu que és l'indret en què de manera regular es xiula més? Els camps de futbol, sense cap dubte. Qui no vol pols que no vagi a l'era. Xiular forma part del codi comunicatiu dels estadis. Els àrbitres xiulen per comunicar-se amb els jugadors. I reben xiulades els àrbitres i els jugadors de l'equip rival. Però també en reben les directives pròpies i, fins i tot, els jugadors que llueixen les camisetes del teu equip. És una manera que té el públic de demostrar de quin costat està o la disconformitat amb determinades decisions o actituds. D'evidenciar l'opinió, encara que només sigui per dir que no estàs d'acord amb un fet en concret. Una manera econòmica i gens violenta, com a mínim pel que fa als perjudicis materials que provoca.

No és estrany que, quan es profereixen amenaces contra els possibles autors d'actes tan poc agressius com una xiulada, l'efecte que s'aconsegueix és que no només xiulin els qui ho tenien previst, sinó també els que ara, amb les xiulades, protesten contra la coacció. Per tant, si hi ha d'haver responsables d'incentivar la de dissabte passat al Camp Nou, s'han de cercar entre els qui, amb exagerada antelació, i per a treure'n rèdit polític, començaren a amenaçar amb suspensions del partit, tancament del camp, sancions econòmiques... Sens dubte, són aquests que animaren molta gent a fer-ho, fins i tot entre els qui miraven el partit des d'un bar o asseguts al sofà de ca seva. No hi ha res més satisfactori que trencar les prohibicions, sobretot si són absurdes i contra el sentit comú.

Si aplaudir és una manera de manifestar l'opinió, xiular també ho és. I aquest és un dret que té tothom. Més encara, possiblement, si has pagat l'entrada i et volen utilitzar per a mostrar-te com a suport d'un concepte, d'unes persones o d'unes institucions amb què no et sents identificat.

Ja en podrien fer de bots els promotors de la xiulada si la gent no en tengués ganes. Per tant, si xiularen és que en tenien ganes. Qui més ha estimulat aquestes ganes de xiular han estat els membres de la monarquia (pel que representen i pel seu comportament), una bona part de la casta política que s'hi aixopluga, un Estat que només sembla concebre's com a autoritari i uniformitzador. I sembla que és així: n'hi ha que només creuen en la democràcia i en la llibertat d'opinió quan la democràcia i l'opinió combrega amb els mateixos objectius que els autoritarismes i dictadures, tan quotidians en la història d'aquest Estat.

La sacralització dels símbols és molt pròpia dels autoritarismes i de la voluntat d'imposar la teva superioritat damunt els altres. Quan es necessita protegir els símbols amb amenaces és que les coses simbolitzades deuen tenir poc atractiu per al comú de la gent, que els qui els defensen no tenen res a oferir perquè siguin compartides pels altres.

Els mateixos que volen prohibir per llei l'exhibició de símbols històrics (la llei de símbols de Bauzà, per exemple) són els qui volen reprimir amb la força els qui en xiulen uns altres.

Cada vegada sembla reiterar-se més la idea que Espanya només pot sobreviure en un marc autoritari. No és un Estat adaptable al funcionament respectant les llibertats bàsiques, ni dels individus (com, per exemple, la d'opinió) ni dels col·lectius (com el dret de les comunitats lingüístiques de regular-se per a subsistir amb normalitat).

Poc després de la xiulada del Camp Nou, es dóna el cas del ciclista Mikel Landa, que és envestit pels patriotes, no perquè xiuli mentre sona l'himne espanyol, sinó, en aquest cas, perquè, mentre sona, no es lleva la gorra. Sembla que, a poc a poc, ens anam acostant més a la situació en què podies ser durament reprimit si no alçaves el braç quan sonava el 'Caralsol' o passava l'autoritat.

Cada vegada estic més convençut que em convé dur capell. Per dues raons. Una és per a oferir protecció extra contra el sol a la meva closca, que cada cop n'està més necessitada. Però també, si la democràcia espanyola progressa redolant de la mateixa manera que ara, per a poder llevar-me'l cada pic que senti l'himne espanyol, per mostrar-li un respecte semblant al que, altre temps, demostraven els senyors que en duien i se'l llevaven quan passava un seguici fúnebre per davant seu.

Ni les camisetes verdes ni els xiulets, no podem estotjar.

Etiquetes