No fa gaire, el govern Bauzá va demanar opinió al Consell Consultiu sobre l'avantprojecte de llei de l'ús de símbols institucionals. La necessitat d'aquesta llei l'han fabricada en paral·lel a la intensificació de l'acorralament dels equips docents que defensen els projectes lingüístics dels seus centres (ja suspenen directors de les seves funcions per aquesta raó) o que manifesten el suport a la llengua del país mitjançant l'exhibició de llaços. És una llei per a impedir la presència d'aquests símbols als centres escolars. Com que el dictamen del Consultiu no considerava acceptable l'avantprojecte, els n'enviaren una altra versió amb canvis en el redactat per veure si així passava. I, ara, ha rebut la benedicció de l'òrgan consultiu, tot i que amb el vot particular contrari de cinc membres del Consell (tants com de favorables; el vot presidencial, en cas d'empat, desnivella la balança).
És sorprenent que el pas de la no aprovació a l'aprovació de la "llei dels llaços" hagi depès del fet que en la primera versió es referia a la prohibició de símbols i ara a l'autorització prèvia per a penjar-los. Per això, han presentat l'acció de penjar un llaç com si fos l'ús d'un bé públic amb un fi distint del que deriva del Servei públic a què està destinat aquest bé. A més de la increïble equivalència de l'ús d'un bé públic amb el fet que la comunitat escolar d'un centre decideixi penjar a la paret un símbol que representa una de les llengües que s'hi ensenyen, aquesta norma no és més que una nova versió de la censura prèvia pròpia dels totalitaris (del nazisme, del franquisme, el nihil obstat de l'Església...). És a dir, com que ara no parla de la prohibició d'exhibir símbols i es descriu la mateixa actuació d'una altra manera, aquesta es pot dur a terme. A primera vista (i a segona) sembla, per tant, que no és tant l'acció que sigui constitucional o no, sinó que depèn de les paraules que s'utilitzin per a referir-s'hi, de l'astúcia i mala fe del redactor de la norma. Com si matar una persona fos punible si en diuen "assassinar" però que no ho fos referint-s'hi com a "fer-lo passar a millor vida sense sol·licitud prèvia de l'interessat".
No sembla sensat que, segons les paraules que utilitzis, puguis o no realitzar una acció clarament orientada a restringir la llibertat d'expressió. De la mateixa manera que "fer justícia" no és una expressió sinònima de "fer complir la llei", tot i que, de vegades, la hi usen (pot haver-hi lleis que, precisament, atempten clarament contra la justícia; com a mínim totes aquelles que fan parts i quarts tractant persones o col·lectius que estan en les mateixes circumstàncies).
És inconcebible que, en democràcia, amb el canvi dels mots que el descriuen es pugui dur a terme un acte que abans, descrit d'una altra manera, era inacceptable. Manipular les paraules per a dissimular els fets no és una cosa nova. D'aquesta manera, per exemple, s'arriba a ser "cabdill per la gràcia de Déu" en lloc de ser-ho per allò que ho va ser. O el descriptiu "camp de concentració" que, aplicat pel nazisme a una realitat tan dura, s'ha arrossegat d'eufemisme a tenir un dels significats més espantosos del lèxic de totes les llengües. O els condemnats "sense dret a correspondència" pel règim soviètic, com a equivalent a condemnats a mort. Hi ha moltes de referències a aquesta classe de manipulacions: Víctor Klemperer, a LTI. Notizbuch eines Philologen (traduït al castellà com a LTI. La lengua del Tercer Reich ), i Jonathan Littell, a Le Sec et l'Humide (en català El sec i l'humit ), analitzen la construcció de nous significats pels nazis; i Nadejda Mandelstam, a les seves memòries ( Contra tota esperança , en publicació catalana), ho fa amb la llengua dels soviètics. Canviar les paraules per poder fer el que amb les paraules justes es veuria com a injust.
TeleMadrid, no fa gaire, es va lluir fent un manipuladíssim zoom "informatiu" (no arribava a tres minuts) sobre la manipulació del llenguatge que atribuïa als nacionalismes basc i català, que comparava amb la dels totalitarismes nazi i soviètic (curiosament no digueren res del franquisme), ja que, per exemple, a la independència li diuen sobiranisme (a la ruptura , dret a decidir ; a la imposició del català , normalització ... i, innocentment, ho mesclaven amb exemples atribuïts al llenguatge d'ETA).
Tothom, en usar-lo, fa una certa manipulació del llenguatge. El problema greu és quan darrere la manipulació del llenguatge s'hi oculten accions, no contra les lleis -sempre ha de ser possible batallar contra les lleis-, sinó contra la justícia. I, entre moltes altres coses, és just que tothom pugui expressar-se lliurement.
