Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

El suro que sura

Qui informa sempre trastoca la informació. Ho sap tothom. Tant en el cas dels mitjans de comunicació com en el cas dels individus que actuen a títol personal. Des de la tria de les notícies i les informacions que volem difondre a la manera com les presentam o les parts que en destacam o amagam. Ningú no se'n pot alliberar, d'actuar d'aquesta manera. Ara bé, el que és responsabilitat de qui informa és la manera de transmetre la informació que vol donar i la intenció amb què la manipula. I, és clar, el recurs de la mentida. Sobre una activitat amb prop de mil assistents –a part de no dir-ne res i, per tant, amagar-la– es pot mentir clarament en afirmar que els assistents eren cent o que eren deu mil. També es pot dir que varen ser més d'un centenar i, tot i ser veritat (si són mil, són més de cent), manipular la imatge que el lector se'n fa. Però es pot ser més refinat en la intervenció per a crear l'opinió que desitjam; si és en negatiu dient "només unes mil persones assistiren a..." o, si és en positiu, "més de mil persones assistiren a...". Segons el grau de grolleria dels diferents mitjans de comunicació es poden trobar exemples de tots aquests casos. En certa ocasió, un diari titulava una informació afirmant que el Consell d'Eivissa i Formentera havia comprat diccionaris de català per 75.000 pessetes cadascun (no sé si era aquesta la xifra exacta, però una cosa així). Qualsevol lector devia pensar que es tractava d'un cas de corrupció; però, si després llegies el cos de la notícia (cosa que no tothom fa) veies que la compra que havia fet era de diversos exemplars del Diccionari català-valencià-balear (10 volums) per a les biblioteques dels centres escolars de les Pitiüses. No és gens insòlita aquesta tàctica de fer títols que fan preveure escàndols però que, després, segons la mateixa notícia, s'ajusten plenament (o quasi plenament) a la normalitat i a la lògica més evident. No m'agrada, però no vull jutjar si aquesta manera d'actuar –cada cop més general– s'ajusta a un comportament moral acceptable i positiu per a la solidaritat i la coherència socials o si actua precisament en sentit contrari.

Molt més poc justificable és el recurs de la mentida, la falsedat intencionada. És un recurs que va més enllà de la matisació, a conveniència, de la realitat. I no hem de confondre l'error amb la mentida: la mentida no té pal·liatius, es diu amb consciència que es tracta d'una falsedat. Potser mai no podem arribar a saber la veritat exacta de les coses, però no costa gaire saber què és una mentida. N'hi ha que recorren reiteradament a la mentida i la repeteixen, o la fan repetir, mil vegades, amb la creença que no és vera la màxima que "la veritat sempre sura", sinó que una mentida que sura pot enfonsar qualsevol veritat, malgrat sant Jeroni ("La veritat pot patir, però no pot ser vençuda").

N'hi ha, però, que a l'hora de dir mentides es fan anònims o s'amaguen darrere pseudònims o que les diuen en sectors que saben que no les posaran en qüestió i que, a més, possiblement se'n faran ressò. No es volen trobar en la situació de ser posats contundenment en evidència i sense possibilitat de rèplica creïble. Un exemple d'aquests el trobam en J. I. Wert, ministre d'Educació (!!), que 'sotto voce' va afirmar que la situació del castellà a Catalunya era com la del català durant el franquisme. No fa falta perdre temps i espai per a demostrar la falsedat de l'afirmació ministerial. Només vull remarcar que per a poder igualar, a la inversa, la situació lingüística actual amb la del franquisme caldria que el català fos l'única llengua oficial a Madrid i a tots els territoris de parla castellana i que l'ús del castellà hi hauria d'estar prohibit i penat fora dels usos familiars i interpersonals.

Dir mentides en cercles d'acòlits, sobretot si són de les que volen sentir, no posa en perill la teva credibilitat. Les agraeixen i, fins i tot, les escampen i a força de repetir-les poden fer que es converteixin en "veritat". Però, quan es va saber que ell ho havia dit, el ministre no es va torbar gaire a rectificar al Congrés. Ja li anava bé divulgar una gran mentida, però si no la hi atribuïen a ell. Era sabedor que era massa grossa, massa evident. Les persones d'aquest comportament són càncers socials; escampen mentides que desborden qualsevol límit de la raó, però no volen ser identificats com els mentiders. En aquest cas, el que els deu permetre surar, a més de la inconsistència dels votants, és el suro de què tenen feta la cara.

 

Etiquetes