Publicitat
Publicitat

País, paisatge, futur

Enguany celebrem els 10 anys de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a Olot, i de la llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, i també els 15 anys del Conveni Europeu del Paisatge, el document que està inspirant bona part de les polítiques de paisatge europees, en especial la catalana. Els aniversaris són sempre una bona excusa per meditar sobre el camí recorregut i el que queda per fer.

El paisatge -i més en les nostres latituds-és un gran palimpsest, una acumulació centenària, mil·lenària, de capes i més capes de treball, de cultura, de civilització. Les traces romanes o medievals són encara presents tothora en el dibuix de la xarxa viària, en la distribució del poblament, en l’estructura parcel·lària, en les trames urbanes. La nació catalana, com tantes altres, s’ha anat configurant a través d’un dilatat procés de territorialització de la història i d’historicitat del territori. Els paisatges contemporanis són el resultat d’una llarga història i trobar-ne el punt de partida ens portaria a èpoques molt llunyanes. És ben sabut, però, que algunes de les dinàmiques territorials actuals més rellevants tenen el seu origen en els segles XVII i XVIII i, encara més, en el procés d’industrialització que va tenir lloc en el tombant del segle XIX al XX, coincidint, precisament, amb els orígens del catalanisme polític i l’inici de la reconstrucció de la identitat nacional. Doncs bé, és precisament ara, de la mà de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, quan, a Catalunya, neix un gran interès per la qüestió del paisatge. I no només des de l’art, sinó, fins i tot, des de l’urbanisme i el planejament territorial. Fins al 1939, el debat sobre la qüestió del paisatge és molt ric a casa nostra.

Tot se’n va en orris a partir de la dictadura franquista, que perdurarà fins l’any 1975, quan hem de començar de zero. Venint d’on veníem, es posarà l’èmfasi en el que és més urgent i haurem d’esperar encara uns quants anys per entrar de veritat en el terreny de les polítiques ambientals i, més encara, en les de paisatge. En realitat, fins a l’any 2000, fins aquella ja famosa adhesió unànime del Parlament de Catalunya als principis del Conveni Europeu del Paisatge, no podem parlar amb majúscules de polítiques de paisatge a Catalunya, si exceptuem algunes reeixides iniciatives a nivell local. A partir de llavors tot s’accelerarà i en pocs anys disposarem, per fi, de les tres grans potes que ens calien per normalitzar-nos una miqueta en aquest àmbit: la política (tenim instruments jurídics), l’acadèmica (tenim màsters, grups d’investigació, metodologies) i la social-cultural (tenim un munt de moviments centrats en la defensa del paisatge i un sector cultural i artístic que hi ha redirigit la mirada).

Queden, però, grans reptes pendents. La democràcia no ens va immunitzar davant la insensibilitat, la barroeria, el mal gust, l’analfabetisme territorial i la ignorància sobre els valors dels nostres paisatges. Fenòmens com la dispersió de l’espai construït, la urbanització disseminada, la banalització arquitectònica, les infraestructures mal encaixades i el creixement urbanístic deslligat dels assentaments urbans tradicionals han provocat en molt poc temps una intensa fragmentació territorial i ecològica i una radical transformació paisatgística que ha qüestionat en profunditat la identitat de molts indrets, on és inevitable detectar-hi un punt de sordidesa, de desori i de desconcert. No podem seguir generant territoris sense discurs i paisatges sense imaginari. Tot just ara comencem a entendre que el paisatge és un bé comú, com l’aigua que bevem, com l’aire que respirem, senzillament perquè és un fet constatat que un entorn atractiu, afable i harmoniós genera una agradable sensació de benestar que augmenta notablement la qualitat de vida de la ciutadania. La idea del paisatge com a bé comú reapareix avui amb més força que mai i aquesta reaparició no es pot deslligar ni del desig cada cop més estès d’assajar noves formes de govern dels llocs, ni de la reivindicació cada cop més punyent d’una nova cultura del territori.

El paisatge és, sense cap mena de dubte, un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima d’aquella societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. Si tenim paisatge, tenim país; i si tenim país, tenim futur.