Misc 06/10/2014

Amadeu Hurtado: abans i després del Sis d’Octubre

i
Joan Safont
3 min

A bans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado és el millor testimoni per conèixer la gènesi de l’episodi d’avui fa 80 anys. Advocat de la Generalitat en el conflicte sobre la llei de contractes de conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals -un tribunal més polititzat que l’actual TC-, Hurtado va intentar resoldre l’assumpte entre els dos governs, mentre a Catalunya i a Espanya s’iniciava una escalada de tensió entre la dreta al poder i l’esquerra que veia perillar la República, que feia presagiar un xoc. Hurtado no se’n va sortir, però el seu dietari ja és un clàssic. I, darrerament, les plomes més assenyades de la tercera via hi apel·len sovint davant l’actual procés sobiranista. Alguns sospiren, fins i tot, per un “nou Hurtado”. Sóc reticent a deslligar un personatge del moment històric que va viure, però, davant l’ús sistemàtic de la seva figura, em sembla adequat aportar algunes idees sobre el pensament polític d’Amadeu Hurtado.

Catalanista i republicà, liberal, escèptic i afrancesat, don Amadeu és una de les rara avis més fascinants de la història política de Catalunya. Company de generació de Coromines, Cambó i Carner, abandona ben d’hora la disciplina del federalisme històric, i representant els sense partit forma part de la Solidaritat Catalana. Com a parlamentari és l’encarregat de presentar públicament allò que Joan Maragall defineix com L’Alçament : “ Repetiremos constantemente aquí, porque es verdad, una y cien veces, que somos representantes del pueblo; y vosotros, a pesar de oírlo, continuaréis juzgándonos como representantes de un partido. No somos realmente un partido que aspire a gobernar; somos un pueblo que aspira a vivir ”.

Hurtado es defineix sempre com a advocat, observa la política com un plet jurídic i, com tots els seus representants -d’Almirall a Maragall, de Prat de la Riba a Pujol-, concep el catalanisme com una forma de reformar Espanya. Al mateix discurs al Congrés no s’està de dir, però: “ Yo sé que no existe aquí quien pueda levantarse, como no se ha levantado hasta ahora en Cataluña, afirmando en separatismo; pero si lo hubiese en Cataluña, si lo hay, no os puede estrañar a vosotros, y no os debe estrañar, porque, si es posible que aun hoy llegue a la política el espirítu perdurable del Conde Duque de Olivares, ¿qué de extraordinario tiene que pueda resurgir en Cataluña el espíritu de Pablo Claris?

Però el catalanisme d’Hurtado no poua tant en la història com en la voluntat de futur: “L’esperança o la certitud d’una energia”, com afirma a les seves memòries. En la conferència L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya, pronunciada al CADCI l’any 1920, dóna forma a la idea: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Amic i assessor àulic del president Macià, conseller i diputat a les Corts Constituents, les conseqüències del Sis d’Octubre el toquen de prop: el seu fill Odó, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, és detingut i empresonat. Com a advocat defensa alguns encausats, i s’implica en la petició d’indult per als comandants Pérez Farràs i Escofet, condemnats a mort. A l’exili es preguntarà ¿Cal revisar el catalanisme? : “Tota la potència, tota la cultura i tota la grandesa de Catalunya és un homenatge permanent al català desconegut que, en els intervals que li deixen lliures les nostres trifulgues, encara té ànima per a fer l’esforç de plantar una nova fita en el camí de la nostra ascensió”.

Tot això es pot trobar al llibre Pensament polític i social, recull de conferències, discursos parlamentaris i articles aplegats pel seu fill Víctor. Un text que pagaria la pena de recuperar. Potser només hi manca el darrer discurs d’Amadeu Hurtado. Un parlament de gràcies als Jocs Florals de Montpeller del 1946, clos amb una admonició memorable: “Una pàtria malferida no serà mai una pàtria morta”.

stats