13/11/2016

Canvi de paradigmes?

4 min

Occident, Europa i l’Amèrica del Nord, pateix una mutació de valors, interessos i cultura que està tenint conseqüències profundes en la societat i la política.

Dit així, és una obvietat que de tan repetida no té el més mínim interès. És cert o un eslògan? En què es tradueix? Quines són les causes?

La primera conseqüència és l’aparició del populisme, és a dir, una hostilitat envers les elits polítiques i econòmiques i les institucions que governen la societat. El populisme pretén parlar en nom del poble. Trump, l’abril del 2016, deia: “En les qüestions importants que afecten aquest país el poble sempre ha tingut raó i les elits mai”.

El populisme és d’esquerres i de dretes. El primer ve de lluny, però l’extremisme d’esquerres s’ha moderat amb el temps fins al 2008/2009 i la crisi econòmica, que ha fet perdre a molta gent rendes i feina i ha insuflat una força a aquest populisme per la diferència entre la gent de “dins del sistema” i els que se n’han vist exclosos o expulsats.

El populisme de dretes s’ha vist impulsat per la immigració i la globalització, que, si bé ha estat positiva i ha produït un increment dels estàndards de vida al Tercer Món, amb una certa i quantificable transferència de riquesa d’Occident a Orient, ha generat bosses de marginació en classes mitjanes i baixes, que s’han vist afectades en primera línia i primerament per l’exportació d’una activitat econòmica que a Occident ha deixat de ser rendible. En els darrers anys, la representació parlamentària del populisme de dretes ha crescut un 15% a Occident...

Des de 1900, amb la consolidació de la democràcia com a sistema polític, els votants es manifestaven en funció de la classe, és a dir, la renda. Els ciutadans de rendes altes votaven la dreta i els de rendes baixes l’esquerra. La política dels partits d’esquerra era la nacionalització de l’activitat econòmica, i la dels de dreta, el liberalisme i la desregulació.

Un estudi de la Universitat de Harvard diu: “El 1980 votar per classe ha arribat al nivell més baix tant als EUA com a França, al Regne Unit, Alemanya, Suècia... Avui l’estatus econòmic no és un bon predictor de les preferències de vot. Les qüestions socials, el gènere, la raça, el medi ambient, els nous hàbits sexuals, la immigració... són més determinants per saber si es votarà Partit Republicà o Partit Demòcrata”. A Europa és similar. Les polítiques de la dreta i l’esquerra al poder també s’han matisat, segons aquest estudi.

El baix creixement econòmic a Occident és, des de la crisi -i fins i tot abans amb menys virulència-, un fet que serà estable en el futur. Les causes són una demografia que s’envelleix -l’edat mitjana creix però sobretot hi ha menys joves-; la globalització, que ha transferit riquesa al Tercer Món; les noves tecnologies, que han reduït ocupació especialment de baix nivell, i el creixement del deute fins a nivells alts -67% del PIB a la UE i 81% als EUA el 2015-, que han carregat les administracions amb un increment de despesa i reducció d’ingressos que minven la capacitat d’inversió pública en aquells capítols que suporten el creixement, la ciència, la tecnologia, l’ensenyament i les infraestructures físiques i digitals.

La irrupció de la immigració en proporció creixent -el 2015 hi havia al món 250 milions de persones que havien emigrat, de les quals 65 milions s’havien desplaçat per conflictes- ha incrementat un problema que el baix creixement ja havia aguditzat. Aquest ha estat el combustible que més ha enfortit la maquinària populista a Occident.

El Japó fa 25 anys que té un creixement econòmic baix, però té també una immigració baixa i no ha patit un increment del populisme significatiu. És evident que hi ha una relació causa-efecte entre populisme i immigració, com sosté Fareed Zakaria en un treball recent publicat a la revista Foreign Affairs.

És cert que l’enfocament que els governants donen a la immigració pot contribuir a resoldre el problema o a aguditzar-lo. La creença pública de la relació entre immigració i terrorisme a França ha baixat en els darrers anys, i l’actitud negativa i crítica de la població respecte de l’islamisme s’ha reduït a Alemanya. L’exemple del president Hollande, en menor mesura, i de la cancellera Merkel, més clarament, respecte a la immigració és exactament el contrari que el de Trump als EUA, que ha aguditzat i crispat un problema per al qual no proposa solucions.

Catalunya és, sens dubte, un exemple de bones pràctiques amb la immigració, amb un increment de la població d’un 20% en 15 anys, el 5% del qual és el creixement vegetatiu de la població autòctona, i la resta, el 15%, es deu a la immigració. Aquest rècord d’immigració respecte dels països de l’entorn -a Espanya la immigració és percentualment menys de la meitat que a Catalunya- s’ha fet sense conflicte social significatiu i amb una integració força ordenada i inclusiva.

Un aspecte en el qual es pot dissentir del citat estudi de la Universitat de Harvard és que les preferències polítiques de la població hagin canviat de manera espontània. Els grans poders econòmics a Occident han estat capaços d’influir en l’opinió pública per retirar el focus de l’antagonisme que més els afectava: el reconeixement públic de la creixent disparitat de repartiment de riquesa entre la ciutadania de les democràcies occidentals, causa i fonament bàsic dels conflictes actuals.

stats