26/02/2017

L’ésser i el temps

3 min

Aquest és el títol del llibre més famós publicat (el 1927) per Martin Heidegger, filòsof alemany, reinventor de la metafísica i creador de teories que estructuren l’existencialisme, mestre de Marcuse i de Hannah Arendt, mort el 1970, afiliat al partit nazi de 1933 a 1945, antisemita, rector de la Universitat de Friburg, catòlic, d’ideologia conservadora...

Segons Heidegger, el substantiu expressa el concepte, per definició immutable, perquè és la substància i l’essència de la cosa, i el verb expressa el temps i, per tant, el canvi. El passat, el futur i el present ens parlen del present perquè utilitzen el mateix enunciat al mateix temps i amb idèntic sentit. Podem expressar el que ha succeït i el que no perquè parlant-ne els igualem. És qüestió de saber si el substantiu eternitza el concepte que cobreix, perquè sí que és cert que la substància és per si mateixa immutable i el verb queda sepultat pel temps i, per tant, pel canvi.

Heidegger centra el seu pensament filosòfic en l’ésser, en la substància i l’essència, superant el pensament grec de Plató i Aristòtil, és a dir, la conjunció de la percepció sensible i la racionalitat, i això li permet desqualificar els dos paradigmes de la Il·lustració predominants encara al principi del segle XX: el lògic analític de la veritat científica -el liberalisme pragmàtic anglosaxó- i la utopia social originada des del marxisme i desplegada per l’estructura del socialisme, el racionalisme doctrinal germànic.

El ser uneix la substància i la volatilitat del temps, i per tant és el mateix Heidegger qui, després de defensar la diferència entre la substància immutable de les coses i la variació i transitorietat absoluta del temps, aplega els dos conceptes per la necessitat absoluta que tenen l’un de l’altre, de la mateixa manera que el moviment i el repòs no poden ser explicats íntegrament l’un sense l’altre. Però hi ha més, perquè just quan és plantejada aquesta teoria ell mateix afirma que és impossible la certesa teòrica sobre l’essència de les coses i el concepte de temps resulta, segons ell, una fal·làcia. En definitiva, les dues idees que sostenen la seva teoria es veuen destruïdes. Des de la seva òptica, les conseqüències d’aquesta darrera afirmació són dramàtiques: la ciència i la història es buiden de contingut i resulten conceptualment falses.

En un manual sobre Heidegger, Arturo Leyte escriu en referència a L’ésser i el temps : “El més decisiu d’aquest llibre major, que destrueix la tradició filosòfica a la qual simultàniament eleva al més alt nivell, sorgeix segurament de la intenció de fer aparèixer de manera expressa el fracàs de la qüestió del ser, seguint un procés minuciós i pautat”. Ho crea i ho destrueix.

Hi ha dues qüestions clau en el pensament de Heidegger. Ell el genera a partir de la paraula, i és per això que la conceptualització, la capacitat d’abstracció, la riquesa en la descripció del temps i el moviment de la llengua alemanya resulten indispensables per al desplegament del seu pensament. Però una vegada el text està escrit, es pregunta si el concepte pot escapar a les paraules i anar per sota i darrere d’elles, perquè és obvi que els conceptes les ultrapassen. Es tracta, una vegada construïda la paraula que descriu el concepte, de separar-los l’un de l’altre. ¿Suporta el text el pensament o l’un i l’altre, text i pensament, corren paral·lels i independents? Es diria que, vista la força del dos conceptes, Heidegger opta per anar al fons del llenguatge per trobar-hi un sentit, i això el porta a l’expressió poètica, per simbòlica... És com un edifici de pisos on no es troba l’explicació racional i la imaginació guanya força però no acosta a l’explicació, sempre s’ha de pujar un pis més...

El pensament pot esdevenir obsessiu, com més s’hi aprofundeix més genèric i abstracte esdevé i més es consolida sense contrast. Pot portar a l’error entrant en un cercle tancat que s’alimenta a si mateix i fabricant una gàbia de la qual, un cop construïda, la persona no pot sortir. El pensament sense perspectiva porta a l’obsessió, perillosa per inhumana. ¿És el que va conduir Heidegger de manera simultània a una nova metafísica i a la deshumanització del seu comportament com a persona?

Malgrat tot, tant si això és cert com si no, del que no hi ha dubte és que la manera en què dissimula el seu pensament social i la seva trajectòria ideològica i política, quan després de la guerra les circumstàncies li són adverses, deixa un dubte profund sobre la seva integritat intel·lectual. El pitjor crim per a un pensador.

stats