La invisible estructura

El Sr. Peel, al segle XIX, decideix emportar-se una fàbrica a Austràlia. Hi trasllada màquines, matèries primeres, treballadors, mètodes i processos... La fàbrica no funciona. Els treballadors hi troben diferents maneres de viure, el terreny és verge, es pot començar una granja amb mínima inversió, les necessitats per mantenir una vida digna són mínimes i la naturalesa generosa... No hi ha necessitat per a cap treballador de vendre el propi treball: la fàbrica es buida...

Marx escriu sobre l’experiència: “L’esperança del guany és un estímul massa feble en una zona on la benèfica natura ofereix mil maneres de procurar-se una existència còmoda i tranquil·la... El Sr. Peel constata que la propietat dels diners, els mitjans de producció, no atorga a l’home la condició de capitalista si li falta el complement de l’assalariat, l’home obligat a vendre’s a ell mateix per sobreviure. El capital no és una cosa, sinó una relació social intervinguda per coses... El Sr. Peel ho havia previst tot tret de l’exportació de les relacions de producció angleses a Austràlia”.

L’explicació d’aquest fracàs del capitalisme a les colònies es deu a la “falta de civilització”, és a dir, hi falta l’exèrcit i la policia, que és, en la teoria marxista, la base de la civilització capitalista. El proletariat anglès es crea a partir d’una multitud de mendicants, expropiats dels seus pocs béns als segles XVII i XVIII, juntament amb la simultània arribada de la Revolució Industrial al segle XIX.

Quan els bolxevics es plantegen la implantació del comunisme a Rússia es troben que la societat russa rural és medieval amb comunitats locals que comparteixen els béns per poder sobreviure. No hi ha proletaris en el sentit estricte del terme... El pas del capitalisme al comunisme necessita proletaris que hagin estat expropiats de qualsevol bé propi i hagin de vendre el seu treball.

La dialèctica comunista requereix la tesi i l’antítesi del capitalisme: la tesi, que exploti els proletaris i doni pas al comunisme; l’antítesi, perquè els proletaris imposin la seva dictadura. El debat és viu; segons els ortodoxos, no es pot passar de la societat medieval russa dels anys 20 al comunisme. En teoria, “s’ha de passar d’aquesta societat a una de capitalista, perquè una vegada el capitalisme estigui implantat es pugui passar al comunisme segons l’essència de la dialèctica marxista”. La paradoxa suprema: per implantar el comunisme s’ha de forçar la societat i l’economia russes al capitalisme...

L’estructura és l’essència de les coses; no és mai l’addició simple dels components del tot, sinó que és el que hi dona raó de ser i fa que la “cosa” sigui la “cosa” en el sentit integral del terme. Marx no va descobrir l’essència de la història, com molts marxistes han volgut fer creure; va descobrir l’essència del capitalisme. És molt, però no es pot pretendre explicar la història pel marxisme, per la dialèctica materialista, perquè es tracta sempre d’una visió incompleta de la realitat. No hi ha hagut sempre capital, i per tant no hi ha hagut sempre base per explicar el marxisme o, si es vol, la dialèctica materialista.

L’estructuralisme és una ideologia del segle XX impulsada per Althusser, Rancière i Miller, que defensa la vigència i importància de les estructures que, malgrat estar ocultes, són presents i tenen conseqüències determinants per a les relacions econòmiques i socials. No és important com hi han arribat, sinó que hi són.

L’exemple més clar és el llenguatge. La gent parla sense tenir cura de la gramàtica, sense saber-ne, però la gramàtica està vigent en el llenguatge i en determina la correcció. És, per tant, una estructura absent: no es veu, però al mateix temps és present, perquè la seva presència determina el resultat.

És quan l’estructura es posa en qüestió, i aquest qüestionament es percep com a viable, que el conflicte agafa virulència, perquè l’ordre profund de les coses es posa en risc, hi ha perill per a l’estructura i la seva defensa es fa aferrissada.

Són els convençuts de la necessitat de la unitat d’Espanya els que combaten la secessió de Catalunya amb absoluta intransigència. Per a ells, Espanya sense Catalunya ja no és Espanya, és la seva estructura, perquè n’és peça clau. No és, per tant, negociable.

La dinàmica de l’agressió i la contraagressió de l’islam i Occident, que ve de lluny però agafa una progressiva virulència a partir dels anys 70, determina una dinàmica infernal. La segona guerra de l’Afganistan amb l’islam contra Rússia, la Primera Guerra del Golf, l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la Segona Guerra del Golf, la guerra de Síria, el terrorisme jihadista, el derrocament de Mossadeq per controlar el petroli de l’Iran als 50, el xa, Khomeini, la guerra Iraq-Iran, la Revolució Verda, el desenvolupament de la bomba atòmica a l’Iran... ¿Hi ha aquí una estructura oculta que determina aquests fets i conseqüències?