“D’aquí no ens movem” vs. “No passaran”

A Espanya els ciutadans han encunyat aquestes dues actituds rotundes. La dreta, “D’aquí no ens movem”, que pot recordar el conegut lema dels anys 60 però que encapsula l’afirmació “Som on som, ocupem l’espai que ocupem i ningú ens mourà d’aquí”. L’esquerra, d’altra banda, es defensa afirmant que “No passaran”: no deixarà passar l’enemic i defensarà la seva posició fins al final... Totes dues afirmacions són rotundes, absolutes, no deixen lloc al dubte, transmeten que la resistència serà fins on calgui, fins a la mort si fos necessari, perquè després no hi ha després...

Aquesta és la profunda essència d’Espanya, reflectida una i mil vegades en la seva història política, militar i social i que impregna per sota la seva cultura, la que més bé expressa i diferencia el seu caràcter.

Miguel de Unamuno, l’essència de la intel·ligència espanyola, i José Antonio Primo de Rivera, la passió política de la dreta fins a l’extrem, a Salamanca el febrer del 1933. José Antonio: “Estamos necesitados, Don Miguel, de una fe indestructible en España y en lo español ”. Unamuno: “ ¡España! ¡España!... Muchas veces he pensado que he sido injusto en mis cosas; combatí sañudamente a quienes estaban enfrente; acaso quizás a su padre. Pero siempre lo hice porque me dolía España, porque la quería más y mejor que muchos que decían servirla sin emplearse a fondo en criticar sus defectos”. José Antonio: “También nosotros, Don Miguel, hemos llegado al patriotismo por el camino de la crítica. Esto lo he dicho yo antes de ahora. Y hoy, en esta Salamanca unamunesca, voy a decir a quien nos escuche que el ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo”.

L’orgull és un tret definitori de la personalitat espanyola... No cal dir més, ni menys, però sí prendre nota del que han dit altres.

1) El Parlament de Catalunya pot declarar la DUI. Un salt al buit. Anirà seguida de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la Generalitat serà intervinguda, el Govern inhabilitat i possiblement empresonat per sedició. El govern central nomenarà a la Generalitat persones d’obediència absoluta. La situació entrarà en una tensa espera. Els desordres al carrer poden ser greus. Passat un temps, segons el mateix article 155, s’hauran de convocar eleccions autonòmiques, s’il·legalitzaran alguns partits sobiranistes i previsiblement guanyaran en solitari o en coalició els que ho siguin i no hagin estat il·legalitzats. La passió de la nació i el sentit d’humiliació hi contribuiran. Arribarà la República Catalana amb temps, patiment i esforç. El 14 d’abril de 1931 el règim monàrquic de tradició secular a Espanya va caure en unes eleccions municipals. Ningú ho esperava, però el poble no volia aquell règim...

Avui és diferent, la distància entre una part d’Espanya i una part de Catalunya s’ha anat fent gran, més gran. Però si els catalans han de votar en aquestes circumstàncies, el sentiment de risc i de conservar el que es té, que sempre modera les passions, serà probablement insuficient, i la victòria de l’independentisme serà imparable.

Per a Espanya, enfront d’una DUI, el més intel·ligent seria esperar, refredar la passió i reconduir la situació, però el vertigen de la reacció a l’ agressió de la DUI serà massa fort per ser aturat. “Estamos necesitados de una fe indestructible en España... ” Davant d’una DUI el govern central reaccionarà, li serà massa difícil no fer-ho. Encarna el “ No nos moverán ”.

2) Es pot esperar, no fer la DUI, donar temps i convocar eleccions. En aquestes circumstàncies el calendari pressiona més a Espanya que a Catalunya. Espanya no pot mantenir aquesta situació de conflicte en una UE i en uns mercats financers que volen estabilitat i seguretat. És possible, però no probable, que la pressió internacional porti Espanya a oferir una solució. El resultat seria en aquest cas un statu quo econòmic i fiscal similar al basc amb més competències, amb el control de les infraestructures bàsiques, amb poder exclusiu en llengua i cultura... tot dependrà de com es pugui negociar. La dificultat està en la voluntat d’Espanya de pactar. La manca de confiança mútua és una dificultat afegida. És per això que aquesta alternativa acabarà en eleccions convocades per la Generalitat, sense il·legalització de partits -és important-. Catalunya necessita mostrar de manera fefaent i irrefutable en l’àmbit internacional el seu posicionament. Això ho faria possible.

Si els catalans fóssim com els espanyols, el camí seria el primer: “No passaran”. Si som més pragmàtics, més freds i serens, el camí seria el segon, esperar i convocar eleccions. Perquè ho sigui, s’ha de tenir fortalesa, fredor i sentit d’estat per fer un pas gran en dos trams. Per explicar a la ciutadania -que difícil!- que, arribats on som, ens hem de moderar per no incrementar el risc, sinó controlar-lo. Res impedeix anar més lluny, més endavant, però jugar-ho ara tot al tot o res no és probablement el més prudent.

Des de fa mesos la Generalitat ha estat políticament més hàbil que el govern central i la situació és ara on és per aquesta trajectòria. Des de la feblesa, la intel·ligència ha estat clau per avançar, però ara com ara la Generalitat no ha aconseguit encara res tangible tret de tenir una posició millor que la que tenia a l’inici del conflicte. Cal, doncs, continuar, no trencar res; aquest camí s’ha demostrat útil. Els que han estat en negociacions i han hagut d’enfrontar-se a la part forta des del costat feble saben els perills d’apostar per arriscar-ho tot.

La prudència pot deixar el sentiment de no haver guanyat més per arriscar massa poc; la rauxa pot portar, si es perd, al patiment i la humiliació per haver anat massa lluny, o a l’eufòria de l’èxit complert si es guanya. La tria del pragmàtic és evident perquè el risc de perdre molt és alt.