Publicitat
Publicitat

El pacte del diable

El febrer del 1917 el tsar és derrocat i empresonat. El govern provisional de Kérenski decideix continuar la guerra amb el Reich alemany.

Alemanya, que necessita acabar la guerra a l’est per concentrar-se a guanyar-la a l’oest, busca un revolucionari que malviu aïllat a Zuric per impulsar a Rússia una revolució que se sent a prop. Lenin vol tornar, pensa que el moment de la revolució mundial ha arribat, sobretot a Alemanya. En l’ortodòxia marxista, la revolució arribaria primer en un país industrial capitalista com Alemanya, no en un de quasi feudal com Rússia.

El govern del Reich li proposa traslladar-lo a Rússia i ajudar-lo econòmicament. És una jugada arriscada per al Reich, un pacte amb el diable: la revolució a Rússia pot obligar-lo a la rendició però pot ajudar la revolució a Alemanya. A l’abril Lenin inicia el viatge. Quan passa per Suècia, amb dos dies de retard, els líders socialistes alemanys de l’SPD Ebert i Scheiman no l’esperen.

Els socialistes alemanys volien el socialisme i la democràcia. Com escriu Rosa Luxemburg: “Una llibertat només per als seguidors del govern, només per als membres del partit, no és llibertat...” Lenin no volia la democràcia, volia la revolució i la dictadura dels soviets.

L’octubre de l’any 1917 la Revolució Russa triomfa i l’hivern del 1917-18 Rússia firma la pau de Brest-Litovsk amb Alemanya. És una pau humiliant per a Rússia però Lenin, realista, no es pot permetre continuar una guerra que té perduda. Necessita salvar la revolució. A Lenin li costa convèncer els seus: set vots a favor de la pau i sis en contra al Comitè Central del Partit Comunista... El novembre del 1918 Alemanya es declara vençuda al front occidental i demana la pau; el Kàiser abdica.

La revolució alemanya explota però no triomfa; la guerra, que va ser el motiu principal pel qual es va revoltar el poble rus, ja no és el catalitzador de la revolució a Alemanya, ha arribat la pau.

Si, un cop derrocat el tsar, el govern provisional rus hagués demanat la pau, Lenin no hauria viatjat a Rússia ajudat pel Reich i la Revolució Russa no hauria triomfat...

Comparar l’actualitat amb la història amb un segle de distància no és fàcil; pot ser, fins i tot, erroni.

Salvades les distàncies, es pot fer un paral·lelisme entre Podem, un partit democràtic però radical, i els comunistes, que volien la revolució; entre l’SPD i el PSOE, tots dos socialdemòcrates; entre el motiu per a la revolució fa un segle -el final de la guerra- i la raó per al canvi polític que ara es planteja -fer fora del govern el Partit Popular.

La socialdemocràcia desconfia del radicalisme, sap que l’extrem, encara que no sigui majoritari, pot superar en força política una esquerra moderada. El PSOE tem Podem. Els líders referents del partit, que ara tenen 40 anys més que quan van constituir la columna vertebral de l’esquerra del país en la Transició democràtica, han evolucionat més a la dreta i s’oposen a una aliança d’esquerres.

Fer fora el PP del poder és un objectiu ara difícilment justificat i poc assolible: el PP és l’únic partit que ha aconseguit millorar el seu suport electoral des del 20 de desembre. Per tant, una aliança PSOE-Podem es veu contra natura i totes les altres combinacions passen per una presència del PP al govern o han de comptar amb la seva abstenció.

De la mateixa manera que a Rússia la revolució va triomfar i a Alemanya no perquè va fer tard, una coalició d’esquerres real entre el PSOE i Podem per fer fora el PP del govern ara ja és difícilment possible. Ha fet tard.

Un govern de centre amb Ciutadans i el PSOE seria possible amb l’abstenció del PP, i un de centreesquerra amb el PSOE i Podem seria possible si Podem acceptés moderar-se i acompanyar el PSOE, però ni el PP ni Podem volen fer-ho possible. ¿Quan els partits de l’extrem han permès governar als moderats si ho podien evitar?

Una altra qüestió diferent és si això resol el problema d’Espanya, però quan es plantejava la revolució a Rússia i Alemanya resoldre els problemes del país no era la prioritat de comunistes i soviets...

Per a Catalunya aquesta situació, si s’acaba produint, és dolenta però clarificadora; tot continuarà igual, la tercera via desapareix definitivament, l’única alternativa és la de sempre: reiterar la voluntat de pacte però deixant clar que la via cap a la independència està viva, i seguir el camí. Ningú solucionarà el nostre problema. Ara ja és explícit que pactar amb els partits nacionalistes és una línia vermella que cap partit estatal tret de Podem, “els radicals”, vol traspassar. Per aquí, cap solució.