Publicitat
Publicitat

És sostenible?

Té 24 anys. Màster universitari acabat. Anglès amb nivell alt. Coneixements informàtics. Dona. Fa una entrevista per trobar feina. Li pregunten si té parella i si pensa tenir fills en els propers cinc anys. Aconsegueix la feina. Remuneració de 20.000 euros bruts inicials i no més de 30.000 euros després de cinc anys.

Si té estudis secundaris, tot igual tret que el salari no supera els 1.000 euros al mes.

La primera persona no contribuirà amb els seus impostos a compensar la despesa sanitària i el servei públic rebut ni a amortitzar la inversió feta per l’Estat en el seu ensenyament secundari i universitari fins després d’haver cotitzat quinze anys.

La segona no hi contribuirà mai, el seu cost per a l’Estat sempre serà superior a la seva aportació fiscal, més encara si es té en compte que la seva jubilació implicarà un cost que no haurà tingut contraprestació impositiva.

La contribució a la despesa pública de les classes socials amb rendes més baixes és deficitària, i la de les classes socials amb rendes més altes és insuficient, perquè és percentualment baixa. És la classe mitjana la que la suporta. Suposa una pressió creixent que esdevindrà insostenible. El govern espanyol ha demanat un préstec de 6.000 milions d’euros per pagar la paga extra de les pensions del 2017... És un problema que ha estat reiteradament assenyalat per economistes de prestigi, Miquel Puig, Alfredo Pastor, Xavier Roig, Guillem López Casasnovas, que han reclamat que es revisin els paràmetres de la nostra economia pel que fa a salaris. Requeriria una política fiscal diferent i una orientació al mercat específica en determinats sectors, concretament, per exemple, en el turisme, sector clau per a la nostra economia, però en el qual la despesa integral per cada turista, l’impacte en el medi ambient, l’ús d’infraestructures, etc., és superior a l’ingrés que aporta.

Això és sostenible? Quant falta perquè la insostenibilitat es faci palesa i l’estat real de la situació condueixi a revisar l’estat del benestar? Quines conseqüències en l’estabilitat social i política d’Espanya i d’Europa pot tenir això?

Passem a un segon escenari. El conflicte amb l’islamisme ha mantingut a Occident dues línies paral·leles, el conflicte amb els xiïtes, l’Iran i Hezbol·lah, que el president Obama va negociar a través d’un pacte que reduïa les sancions a l’Iran si s’aturava el seu programa nuclear, i el conflicte amb els sunnites, tolerant implícitament un ajut limitat al prototerrorisme de l’Aràbia Saudita a canvi de l’ statu quo de la seva classe política dominant.

La situació ja és ara prou complexa, els atacs terroristes de l’Estat Islàmic a Europa són freqüents i hi ha tres guerres al Golf d’intensitat diferent, Síria, el Iemen i l’Iraq. El suport obert dels EUA al sunnisme, i l’enfrontament d’Egipte, l’Aràbia Saudita i els Emirats amb Qatar, xiïta, pot donar lloc a un creixement de la guerra entre sunnites i xiïtes, ara d’intensitat mitjana i amb conflictes locals enquistats, que tindrà conseqüències imprevisibles. Això és sostenible? ¿Podem preveure les conseqüències que això tindrà en el terrorisme a Occident i en les diferents guerres ara vives al Golf?

Passem ara a un tercer escenari. Al G-20 s’ha fet palès que, excepte els EUA de Trump, el món és conscient que l’escalfament global és un fet i, per tant, si s’han d’evitar conseqüències físiques severes d’aquí menys de 25 anys s’han de prendre mesures vigoroses. L’iceberg més gran que s’hagi separat mai de la massa glaçada de l’Antàrtic, amb una superfície de 5.800 quilòmetres quadrats, va a la deriva des de fa quinze dies, després de crear una esquerda de 200 quilòmetres de llarg...

El que es va acordar a la darrera Conferència sobre el Canvi Climàtic de París no pretén invertir la tendència a l’escalfament global, sinó moderar-ne el creixement... La posició actual dels EUA, que durarà tant com l’administració Trump, farà perdre entre 4 i 8 anys a una política de contenció de l’escalfament global que ara és crítica per la gravetat de la situació. Aquest problema, que és seriós i creixent, té solució a través de la tecnologia mitjançant l’ús intensiu de les energies renovables i l’estalvi energètic, però el que cal és voluntat política col·lectiva. Som lluny d’aconseguir-la. La pressió dels productors de combustibles fòssils als EUA és el que ha canviat la política de la seva administració.

Aquesta situació és sostenible? A curt termini, difícilment; a mitjà termini, no.

Si es comparen aquests conflictes amb els que van donar lloc a les dues darreres guerres mundials, la voluntat alemanya de dominar Europa i la del Japó de dominar Àsia, s’arriba a la conclusió que aquells conflictes eren més locals i més prescindibles, perquè eren menys estructurals. En conseqüència, el risc de conflicte global no és ara menor que als anys 30.

És cert que en els últims quinze anys han sortit de la pobresa 1.000 milions de persones gràcies a la globalització -la renda diària d’un dòlar n’és la frontera- però les solucions plantejades als problemes actuals, dels quals els esmentats són un exemple, no permetran moderar uns conflictes que són globals i que poden combinar-se, i multiplicar així el seu efecte i esdevenir incontrolables. Ni la situació actual ni les solucions proposades són sostenibles.