Publicitat
Publicitat

Parlar d’arquitectura

¿Deu haver-hi cap altre ofici en què una colla de col·legues es trobin un matí assolellat de tardor, al mig del massís de les Gavarres, per passar el dia junts i xerrar tranquil·lament sobre el seu paper al món i els reptes que planteja el futur? La trobada l’havia convocat RCR i la seva fundació Bunka al celler de la Finca Bell-lloc -projectat per ells mateixos-, amb el suport de Focus Engelhorn i el Centre d’Art Santa Mònica i amb la coordinació de Jaume Prat.

La conversa la iniciava Ramon Vilalta com a amfitrió, introduint les seves preocupacions al voltant de com en els darrers anys el progrés i la tecnologia han anat allunyant l’home del seu medi natural i de com ara mateix els habitants de les grans ciutats tenen una percepció diferent de les estacions de l’any; de les nits, quan ja no són capaços de veure les estrelles, i del silenci, que pràcticament ha desaparegut de les seves vides. Això ens està fent perdre de vista els valors humans més bàsics i ens deixa els sentits entumits. ¿Pot fer alguna cosa l’arquitectura per equilibrar-ho? Potser cal pensar l’arquitectura no tan sols des de la raó, sinó també des de l’emoció i la intuïció, i així poder introduir a poc a poc una renaturalització i humanització de les ciutats i dels seus habitants.

Alguns comentaris remarcaven que actualment la natura ja no es veu com un mitjà hostil i que la imatge de tot el que és natural ara mateix és positiva. Això explica el retorn als materials de la terra, la fusta, la ceràmica i la pedra, manufacturats prop del lloc on es construeix. RCR suggeria que a escala urbana és indispensable anar introduint esquerdes de vegetació que connectin el centre de les ciutats amb el seu entorn natural, però -tal com Josep Bohigas va advertir- perquè aquestes infiltracions siguin possibles primer cal fer lloc i treure espai als vehicles. “Sota les llambordes, la platja”, que deien el Maig del 68. Jaume Prat recordava que abans de l’any 92 discutíem al voltant de les Rondes, i que ara en canvi ho fem sobre els corredors verds. Sens dubte alguna cosa ha canviat.

Alguns, com Toni Gironès, van denunciar la dictadura que força a viure a tot el món, en totes les estacions i a tota hora a la mateixa temperatura de confort, la d’un clima tropical. Una despesa energètica que no tan sols no és necessària, sinó que probablement ara mateix no podem assumir. Respecte a aquest punt, Carles Ferrater ho exemplificava amb l’acudit de l’home de negocis que s’aixeca i esmorza amb aire condicionat, es trasllada en cotxe amb aire condicionat, treballa a la seva oficina, dina al restaurant i va al gimnàs sempre amb aire condicionat i quan arriba a casa connecta la televisió per veure quin temps ha fet. Una perfecta caricatura de com vivim, protegint-nos amb una bombolla del món que ens envolta. Cal pensar en una altra manera de fer, especialment al nostre país, on una bona part de l’any tan sols cal obrir la finestra per temperar i ventilar l’ambient interior. Relacionat amb això, l’Anna i l’Eugeni Bach opinaven que estem en un instant fonamental de la humanitat, en què ha entès definitivament que si seguim com fins ara desapareixem i que per tant haurem de renunciar a una part d’aquest confort al qual tant ens hem acostumat.

Xavier Ros, de H Arquitectes, va introduir un altre tema interessant al debat en admetre que a la tradicional equació arquitectònica a la qual sempre ens hem referit -basada en el lloc i la matèria- ara cal afegir-hi també l’individu. Tal com deia algú, l’arquitectura és massa important perquè la pensin tan sols els arquitectes. Pensant en el futur en positiu, Josep Bohigas reivindicava el paper necessari de l’arquitecte en molts camps en què els seus coneixements serien molt útils i en els quals ara mateix no intervé, posant com a exemple els camps de refugiats, veritables ciutats sense arquitecte.

Es va parlar molt, en un ambient informal, distès i agradable. També de molts altres temes que lamentablement no caben en aquest curt article. Hi va haver altres arquitectes com Ramon Sanabria, Lluís Comerón, Félix Arranz, Olga Felip, Rafael Aranda, etc. que també van intervenir i opinar intensament. Esperem que algú ho reculli per tenir-ne constància.

En algun moment semblàvem tan sols un grup d’amics fent petar la xerrada al porxo del celler mentre preníem uns vins. Potser érem tan sols això i la manera més clara de resumir la trobada podria ser la resposta habitual de Dani Freixes, recordada per algun dels assistents, quan li pregunten en què consisteix la seva feina: “Jo tan sols dubto, però dubto molt i bé”.