Doha, tenim un problema
Perdre una assemblea de compromissaris des del poder és tan difícil que han passat els anys i encara recordem l’excepcionalitat dels sobres d’Enric Reyna, l’última assemblea perduda per una junta directiva del Barça. Cal reconèixer-li al règim Rosell-Bartomeu que han omplert de contingut el que hauria de ser l’òrgan de representació de la sobirania del soci blaugrana. Un altre debat és per què cap junta s’atreveix a transformar-la perquè esdevingui, de debò, un espai més àgil de ratificació de decisions. El cas és que estava claríssim des del principi que Bartomeu no perdria la votació més atractiva, el seu particular vot de confiança. La feina de la seva gent es va notar en el resultat: més d’un 80% de suport de l’assemblea.
En canvi, la ratificació de l’acord amb Qatar ha deixat un punt de preocupació. Els 251 compromissaris que hi van votar en contra mostren una tendència. Tot i els anys de relació entre el Barça i Qatar, hi ha una part de la massa social que no ha paït bé aquesta relació comercial (que ara per ara serveix per salvar els comptes del club). Si als intangibles de caràcter polític, ètic o moral, hi afegim que el que es va portar a l’Assemblea va ser un mal acord en forma de pròrroga in extremis i a la desesperada, el resultat és una contestació significativa. Que aquesta contestació sigui no organitzada, que no respongui a una mobilització prèvia de socis contraris a la junta que aprofitin una qüestió sensible per al desgast del poder, genera encara més preocupació entre els responsables del club. Un acord mal negociat, que ha desgastat la imatge del Barça al món (com pot ser que l’equip de Messi, Neymar i Suárez cobri bastant menys que altres que no els tenen) i la del president (el van fer viatjar al golf Pèrsic per tancar-se a un hotel esperant una reunió que no va arribar mai). Doha, tenim un problema. I aquest problema obre una reflexió sobre per on ha de caminar el futur.
Encara que costi de creure, Qatar sí o Qatar no també genera controvèrsia a l’interior del consell directiu del Barça. El cas és que és urgent tenir dissenyada una estratègia de negociació, un objectiu al qual es vol arribar. S’ha de saber què es vol i què no es pot acceptar, i cal tenir un camí traçat per assolir aquests objectius. Tot això ha fallat en els mesos previs a la pròrroga del contracte amb Qatar. No es pot tornar a repetir de cap manera, vingui el que vingui a partir d’ara.
