Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Menys club, més ingressos

La institució que s’enorgulleix de presentar-se al món com a “més que un club” és en realitat la maquinària de generar ingressos articulada perquè no li falti de res al “més que un equip” que viu bunqueritzat a la Ciutat Esportiva. El club està desapareixent a l’ombra de les estrelles i s’està convertint en una mena de secretaria de direcció al servei de les necessitats, desitjos o capricis dels habitants de Sant Joan Despí. Aquest és un procés que s’inicia molt abans del 2010 i que estira les arrels a l’estiu del 2008. Això sí, en els nostres dies s’ha accentuat i ha sobrepassat límits impensables fins ara.

Exemples. La plantilla ha exigit al president que desapareguin els periodistes dels viatges oficials amb l’equip i el club ho ha vestit matusserament com una gestió per beneficiar els socis (no es deixi enganyar, l’estan fent servir de coartada: si vostè és soci i vol viatjar afanyi’s, perquè no tardaran a comprar un avió per desplaçar-se sols). Des del vestidor sorgeix el discurs de l’enemic exterior indeterminat que vol que “rebenti tot” i el directiu Jordi Moix el subscriu sense matisos a les declaracions postpartit. Sense aclarir res. I, més profundament, el club s’ha dedicat a blindar els futbolistes determinants del primer equip i en canvi ha descuidat la feina al futbol base per garantir la renovació. Que la plantilla i el vestidor ho demanin és legítim. Que el club s’ho empassi tot sense conservar ni un bri d’autoritat sobre els seus assalariats més qualificats, aquí hi ha l’anomalia.

El Barça, el club, s’ha reorganitzat internament. Parafrasejant la instrucció de Cruyff, l’ordre que han rebut els nous executius és “sortiu i capteu ingressos”. Cal mantenir la maquinària greixada i han apostat per magnificar l’entrada de diner sense fer res efectiu per contenir la despesa. A més, estan en un escenari de renúncia de la junta directiva per mandat estatutari si l’exercici no acaba amb resultats econòmics positius. Qatar, Nike o el seu substitut, la samarreta d’entrenament i una nova onada de patrocinadors menors i/o regionals estan cridats a compensar la despesa disparada.

La novetat és que de tant mimar el búnquer de la Ciutat Esportiva, els efectes negatius d’aquesta política es comencen a notar a Sant Joan Despí. Si el club no fos tan feble, si no estigués tan enganxat en la captació d’ingressos per seguir alimentant la maquinària, o Pedro o Adama o Deulofeu encara serien aquí per donar un cop de mà en una situació tan crítica. Necessitaven els diners.