04/12/2012

Mourinho, Gaspart i els referèndums

2 min

Qui ens havia de dir que Mourinho ens mostraria el camí. Marques una hora, posem les 21.20, i convoques un referèndum entre els teus que tensioni l'establishment que impera a la teva comunitat. Una aposta personal: passaran els anys i el madridisme es mirarà l'episodi de dissabte, entre l'exhibició del Barça i abans del derbi madrileny, amb la mateixa vergonya amb què el barcelonisme recorda els anys de plom de principis de segle. El Mourinho de les 21.20 no està tan lluny del president Gaspart sol a la llotja del Camp Nou flagel·lant-se amb la reprovació dels culers després d'una dolorosa derrota contra el Sevilla.

En aquella nit freda del gener del 2003 es va arribar a un punt insostenible. Els argentins, avesats a tota mena de crisis, avisen que sempre es pot caure més baix, tot i que estigui unànimement compartida la sensació que ja s'ha tocat fons. Aquesta és la lliçó d'aquella escena. El president exposat al judici cru de la grada, mentre la caritat humana de companys directius maldava sense èxit per treure'l d'on es focalitzava la ira d'aquell moment històric.La imatge ha acabat erigint-se en una de les moltes icones del moment més dur de la història moderna del club, tot i que, en aquell moment, el vertigen dels esdeveniments impedia la perspectiva.

Sense Guardiola, Mourinho ha girat l'hostilitat al front intern. Filtracions que abans només publicava un diari amb pebrots i bones fonts ara són portada de publicacions afins al madridisme oficial. Seguint amb les apostes, ningú amb dos dits de front es jugaria els diners apostant per la continuïtat del tècnic portuguès més enllà del 30 de juny. Florentino s'havia encomanat a l' special one per torpedinar l'hegemonia blaugrana i ara s'ha trobat que la criatura ha aconseguit el control de la institució. La separació sembla inevitable i inevitablement dolorosa. La bona notícia per als culers és que d'allà on marxa deixa la terra més cremada que els soviètics davant l'avanç de les tropes nazis a la Segona Guerra Mundial.

En el moment més baix de tots, els socis del Barça van intuir que calia un canvi radical. Una revolució per recuperar l'essència. Un model coherent sobre el qual caminar. El 2003 van votar en aquest sentit. I fa dos estius ho van ratificar. La grandesa d'un col·lectiu amb teixit social és que permet generar alternatives. Si els amics Carles Fité o Carles Torras, madridòlegs contrastats, no diuen el contrari, no s'albira a l'horitzó madridista una alternativa al mandat de Florentino Pérez. Així sigui.

stats