Els millors anys de la nostra vida
Una nota a peu de pàgina en la història del Barça. Potser ni això. Quan passin les dècades, els nostres fills i nets potser dedicaran cinc minuts a tertuliejar sobre una temporada, fa molts anys, que un volcà islandès de nom impronunciable va interposar-se en el camí del millor equip del moment amb una Champions especial amb final al Bernabéu. Es parlarà bastant més de l’any en què l’entrenador va emmalaltir i, malgrat tot, l’equip de llavors va inscriure en els llibres d’història la fita de la Lliga dels 100 punts. També es va escapar la Champions amb el crac lesionat i l’equip tocat anímicament. Aquestes dues circumstàncies tenen una explicació externa que dona sentit als fracassos.
Aquesta temporada que s’acaba tampoc sembla que hagi de deixar empremta en la història centenària del club. I, en aquest cas, no pas per factors externs. La responsabilitat corre tota a càrrec dels protagonistes. Dels que vesteixen de curt i d’alguns dels que van amb corbata. Si la Lliga se l’emporta el Madrid, es podrà dir més que el Barça l’ha perdut que no pas que el Madrid hagi estat hegemònic al campionat. L’equip de Luis Enrique ha tingut (encara té) la capacitat i el talent per endur-se la Lliga. Potser un trident i un equip amb inèrcia guanyadora no ha sigut suficient per a una competició tan exigent com la Champions, però hauria d’haver bastat per a l’espanyola. I no. L’equip ha deixat escolar-se la lluita en camps modestos, ha dimitit del sentit de la competitivitat que sí que ha exhibit en altres moments de la temporada. Màlaga, Deportivo, Alabès... Aquí s’ha perdut la competició de la regularitat i ara que ens hi hem posat ja pot ser massa tard.
També han fallat als despatxos. Ja s’ha dit fins a la sacietat però les incorporacions han deixat tocada la capacitat financera del Barça, han apujat la despesa en fitxes, però han restat competitivitat. L’equip B del Madrid ha guanyat els partits quan se l’ha necessitat i el seu homòleg a Can Barça ha deixat escapar la Lliga. Si es torna a repetir aquest estiu les conseqüències poden ser catastròfiques. Només Umtiti ha superat les expectatives i ha tancat una assignatura pendent des de fa massa temps.
Si hi ha gaires anys com aquests passaran les dècades i ens podem fer vells lamentant que, en la millor època de la nostra història, el Madrid i Cristiano Ronaldo presentaran un balanç de títols semblant al del Barça i Messi. I si això passa no es podran posar d’excusa només els factors externs.
