Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Ens prenen les misèries

Dissabte ens vam agradar. Va ser un d’aquells dies en què el culer pot tornar a casa amb l’orgull pel comportament col·lectiu en una jornada assenyalada. Cert, molt sovint sentim vergonya per les coses que succeeixen a l’arena del nostre circ particular però potser no ens adonem prou que, tot i les misèries que ens entretenen dia a dia, anem endavant. Evolucionem. Ens vam agradar perquè vam veure com el capità aixecava el títol de Lliga però, sobretot, per la comunió col·lectiva que es va produir, per l’emoció en l’adéu de Xavi. Els que vam néixer durant la mentida de la Transició i ara lluïm cabells blancs sabem que això és pràcticament una anomalia en la història del Barça. Històricament la guerra de guerrilles interna entre el president de torn i l’estrella del moment obrien la porta del darrere i la capsa dels trons. Quants greuges acumulats ens han esclatat més endavant!

Però dissabte Xavi va començar a marxar per la porta gran. I al mateix temps s’ha deixat ben marcat el camí de retorn per quan arribi el moment. Les dues parts, club i jugador, han enllestit prou el pacte perquè quan Xavi es cansi de viure al desert torni a l’altra riba del Mediterrani. Per quan torni a casa. I que ho faci amb una responsabilitat adient a les seves aptituds, al coneixement de la casa i al pes del seu nom en la història del club. Seria un error majúscul no aprofitar en el futur el capital d’aquesta generació de futbolistes que han sublimat el salt endavant a la primera línia mundial iniciat als anys 90.

Dissabte ens vam mirar al mirall i ens hem sorprès descobrint que hem evolucionat. Que podem fer bé les coses, tot i que el nostre històric ens digui el contrari. El mateix Xavi porta incrustat en la seva trajectòria un inici molt qüestionat, una llosa per l’herència de Guardiola marxant de manera molt diferent, i una explosió en forma de reconeixement a partir del 2008. I el mateix dia, el dissabte que ens vam agradar, també vam comprovar, asseguts a casa, relaxats davant la tele, com ara és el madridisme qui viu una relació esquizofrènica amb les seves figures. El club que ha pretès convertir Di Stéfano en una mena de divinitat de l’Olimp blanc demonitza el porter que ha liderat els seus (escassos) instants de glòria en els últims anys. El canvi de papers és més que eloqüent. Proposo que els defensors dels arguments contra l’espoli fiscal ho incorporin per reforçar les seves tesis. Madrid ens roba. Ens roba fins i tot les nostres misèries històriques. Florentino ens pren el pitjor de nosaltres mateixos.

PUBLICITAT
PUBLICITAT