26/10/2015

Per què cal esperar?

2 min

La digestió del fracàs de la negociació amb Qatar ha sigut feixuga. L’assemblea es va salvar amb el desafiament a la UEFA en defensa de la dignitat i la llibertat d’expressió, però això no ha fet desaparèixer els problemes que tindrà l’economia del club si no hi ha un acord relativament ràpid. Les despeses ordinàries s’acosten perillosament als ingressos ordinaris. Això vol dir que el Barça ingressa relativament poc més del que gasta, i si no fos per les vendes de jugadors que s’han encadenat els últims estius no hi hauria el benefici acumulat dels darrers exercicis. Deulofeu, Alexis, Thiago, Pedro, Adama... Tots han ajudat a presentar un balanç positiu a final de temporada. Els diners del patrocinador (ara mateix només hi ha la possibilitat de Qatar) esdevenen bàsics per mantenir aquest model de negoci, que, per si sol, no és sostenible. Un altre indicador amb el llum vermell encès. El 73% de la despesa es dedica a salaris o amortitzacions de personal esportiu (jugadors i tècnics).

Amb aquest panorama, el govern del club està abocat a la captació massiva d’ingressos per equilibrar el compte de resultats. Aquí és on Qatar resulta imprescindible. Doblar la seva aportació o augmentar sensiblement el que pagui Nike (o el seu substitut) ara mateix suposa garantir la sostenibilitat del club. Amb el benentès que la junta actual i l’anterior estan disposades a vendre’s actius a patrocinadors i tenint en compte que s’està buscant una marca comercial per posar cognom a l’estadi a canvi de 20 milions anuals, i acceptant la tesi de la vicepresidenta econòmica i del director general, que han sondejat el mercat i confien a obtenir més d’aquests 20 milions per temporada. Assumint-ho tot, no veig per què cal esperar a posar una marca a l’estadi. No cal esperar a iniciar el gruix de la transformació de l’Espai Barça, tal com marca el pla. Es pot aprovar amb Qatar a l’assemblea extraordinària. Pengem-ho ja. El dia del BATE Boríssov, o el del Vila-real. O aprofitem l’aturada de Lliga del novembre per col·locar una bastida i firmar el contracte. També es pot posar publicitat a l’estàtua de Kubala, o a la camisa arromangada de Jordi Moix en la seva performance davant dels compromissaris.

“L’extrema prudència” que va anunciar la vicepresidenta econòmica és això: no augmentar més la despesa fins que no arribin ingressos que ho equilibrin tot. Si no arriben ja serà un altre problema. Aleshores tocarà obrir la carpeta de venda de jugadors. I no en queden gaires de prescindibles per posar al mercat.

stats