Dos blocs cada cop més impermeables?

Politòleg, UBEstà bastant estès el discurs que el procés sobiranista està polaritzant la societat catalana en dos blocs que són cada cop més estancs i impermeables entre ells. Els canvis de vot es produirien, segons aquesta visió, entre els partits sobiranistes o els constitucionalistes, però pocs votants travessarien les línies, suposadament ben definides, entre aquests dos blocs. A Catalunya sovint hi havia la tendència a vantar-se que, a diferència del que passa al País Basc, hi havia un espai central de consens, definit difusament per la idea de catalanisme, ben nodrit de partits i permeable i que impedia la conformació de blocs estancs.

Però segons algunes lectures, l’aposta independentista d’una part del catalanisme hauria trencat la zona de consens i hauria provocat un procés de polarització creixent de la societat catalana, que alguns -com el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz- proclamen amb un cert dramatisme amb referències a famílies trencades i àpats de Nadal cada cop més incòmodes.

Com passa sovint, tanmateix, aquest discurs no es basa en l’evidència o, en tot cas, es basa en evidències fragmentàries o poc adequades per sostenir-les taxativament. Què hi ha de cert, en aquesta història? ¿Fins a quin punt el procés ha fet que la societat catalana es fragmentés en dos blocs cada cop més allunyats i impermeables?

Per donar una resposta completa caldria, possiblement, fer una anàlisi més a fons del discurs polític i les actituds dels ciutadans. Però hi ha un indicador que ens ho pot respondre amb una certa claredat: els fluxos de votants entre els blocs. Si aquesta hipòtesi és certa, hauríem d’observar que els votants cada cop es mouen menys entre blocs nacionals i, en tot cas, el moviment de vot es produiria entre blocs ideològics. Així, el bloc sobiranista i el constitucionalista es mantindrien cada cop més estables i, en tot cas, els moviments es produirien ara entre esquerra i dreta, dins de cada bloc: entre CiU i ERC, o entre el PP i el PSC i Ciutadans, o com a molt entre partits constitucionalistes i partidaris del dret a decidir, com Podem i ICV.

Si mirem les dades, efectivament, el percentatge de votants que tenen la intenció de creuar les línies entre blocs és petit. Molt pocs votants es mostren disposats a passar d’un partit sobiranista a un de constitucionalista o a l’inrevés. Només es detecta un cert moviment des del bloc constitucionalista als partits partidaris del dret a decidir, bàsicament pel pas d’una part de votants socialistes cap a Podem. El bloc dels partits que no tenen una posició clarament definida sobre la independència però que donen suport al dret a decidir actua com a coixí una mica més permeable entre sobiranistes i constitucionalistes.

Però això, per si mateix, no ens respon a la pregunta que ens fèiem. No podem concloure que el procés sobiranista està fracturant la societat en dos blocs nacionals cada cop més impermeables. Primer, perquè els fluxos de votants entre blocs ideològics no són gaire més grans. Els votants que passen de partits d’esquerra a partits de dreta, o viceversa, no són gaire més nombrosos que els que travessen les línies en l’eix nacional: només una fracció mínima dels votants de formacions d’esquerra o centreesquerra el 2012 tenen previst passar a votar partits de dreta o centredreta el 2015. En canvi, el camí invers està una mica més transitat: el 23% dels que van votar formacions de dreta o centredreta fa tres anys es plantegen ara donar suport a partits d’esquerres. Sobretot són votants de CiU que ara passarien a ERC i, en molt menys grau, a la CUP o Podem.

Però hi ha un altre element que posa en dubte la hipòtesi de la polarització pel procés sobiranista: el 2006, abans de tot plegat, les coses no eren gaire diferents. Llavors també al voltant del 90% de votants sobiranistes i constitucionalistes del 2003 es van mantenir dins del seu bloc el 2006. De fet, l’estabilitat entre blocs era llavors encara més gran que ara. Es pot dir que el 2006 la qüestió nacional ja era sobre la taula, sobretot pel debat sobre l’Estatut. I és cert, però llavors hem de concloure que el procés sobiranista, per si mateix, no està fent més impermeables els electorats.

Oasi, potser; estanc, segur

Possiblement el que passa és que l’electorat català sempre ha creuat menys les línies ideològiques o nacionals del que s’havia dit. Però és un comportament força habitual en les democràcies del nostre entorn: quan els votants canvien de partit, com és lògic, el primer que fan és buscar alternatives dins del mateix camp que el seu partit anterior.

Així, les dades semblen apuntar a dues conclusions: d’una banda, l’electorat català no era tan permeable i mòbil com es suggeria tradicionalment, i de l’altra els blocs en l’eix nacional no són molt més infranquejables que els blocs ideològics. Són pocs els votants que travessen les línies en tots dos eixos.