12/04/2017

Desconfiances

3 min

Llegim aquests dies notícies de la desconfiança entre els diversos components del Govern, i entre el Govern i la CUP, per tot el que envolta la complexa preparació del referèndum. Abans de res, convé posar les coses en perspectiva. La desconfiança entre socis de coalició és, diria, gairebé una constant universal. Especialment si preveuen que s’hauran d’enfrontar en unes eleccions en un termini no gaire llunyà. Més que lamentar-se d’aquesta desconfiança, possiblement el que cal és acceptar-la com una dada de fet, i gestionar-la de manera que lesione el mínim possible les possibilitats d’èxit del principal encàrrec que té aquest govern, que és el referèndum.

És evident que preparar un referèndum amb la maquinària de l’Estat en contra, i intentant torpedinar preventivament qualsevol pas, és una operació d’alta complexitat. El govern espanyol té molt clar què ha de fer per obstaculitzar-lo, i no dubta a utilitzar tots els ressorts del seu poder, els confessables i els que no ho són tant. Era previsible, si tenim en compte el tarannà del govern espanyol. Perquè la hipòtesi d’un referèndum unilateral, raonablement ben executat, amb suport social i una participació elevada seria catastròfica per als seus interessos.

L’administració catalana té tots els recursos necessaris, i no tindria cap problema per organitzar un referèndum en circumstàncies normals, que vol dir, com a mínim, de tolerància de l’Estat. De fet, la Generalitat ja organitza regularment processos electorals. Però aquest referèndum s’haurà de celebrar en unes altres circumstàncies, de conflicte de legalitats, per a les quals l’administració pública no està preparada. Les administracions són, fonamentalment, engranatges pensats per executar la legislació vigent, i si en algun moment hi ha dubtes sobre quina és aquesta legislació, i què preveu, es poden col·lapsar amb relativa facilitat. La maquinària burocràtica, per definició, no conviu bé amb situacions d’incertesa sobre l’ordenament jurídic.

A més, malgrat les ficcions espanyolistes, que sovint ens presenten una Catalunya governada de manera gairebé totalitària per una Generalitat omnipotent que controla tots els ressorts del poder i, fins i tot, els caps i els cors dels seus ciutadans, la realitat és que l’autonomia catalana no deixa de ser limitada. La Generalitat és una administració subsidiària, sotmesa a múltiples mecanismes de control -previ i posterior- de tots els poders de l’Estat. I el govern espanyol no dubta a utilitzar de manera partidista tots els mecanismes al seu abast per controlar políticament l’autonomia. Per tant, la partida del xoc institucional en aquest procés és profundament desigual.

Per això és important que el govern català aprofite tant com siga possible tots els recursos que té al seu abast. El primer, i més evident, és el suport social al referèndum, que és el principal capital polític a preservar. Si a l’hora de la veritat el referèndum té al darrere el 70% de la societat catalana, la partida serà molt diferent. Per això és tan important entendre bé i cuidar la diversitat del bloc social del dret a decidir.

El segon actiu crucial és la voluntat política inequívoca de fer el referèndum de la majoria parlamentària i de govern. S’ha dit sovint: per primer cop tenim una majoria parlamentària i un Govern inequívocament independentistes, que han adquirit el compromís de donar la paraula a la societat. Que els socis de govern es miren de reüll és inevitable, però que a hores d’ara es puga pensar que hi ha membres de l’executiu que encara miren de nedar i guardar la roba en aquesta qüestió és més difícil d’entendre. Si aquesta situació dura gaire més, pot acabar representant un llast insalvable. Tots els alts càrrecs del Govern sabien, en acceptar les seves responsabilitats, que aquesta no seria una legislatura de tràmit i que això comportava riscos, també personals.

El Govern es trobarà amb dificultats enormes per fer el referèndum. Però la manca de compromís dels seus propis consellers i alts càrrecs no hauria de ser un d’aquests obstacles, especialment als departaments més sensibles. Sobretot perquè el president té la prerrogativa de cessar i nomenar consellers, i costaria d’entendre que no la utilitzés per garantir el referèndum en un moment com aquest. De fet, si algú pensa en la seva supervivència política personal en la hipòtesi del fracàs del referèndum, potser seria més coherent que fes un pas enrere i es mirés els mesos que venen des de la barrera.

stats