21/11/2015

L’herència viva (i verbal) del nacionalcatolicisme

2 min
Les habilitats de Franco com a pescador i caçador, a la foto en una jornada de pesca el 1970, eren exaltades per la propaganda oficial.

Politòleg De La UbFóra ingenu pensar, com sovint assegura el relat oficial de la transició espanyola, que un règim tan arrelat a les estructures socials i polítiques espanyoles com el franquisme es va volatilitzar de la nit al matí com si res a redós del consens constitucional de l’any 1978. Sens dubte, bona part dels seus quadres i bases de suport es van acostar a posicions conservadores compatibles amb la democràcia parlamentària. Però el pòsit d’un règim com el franquista és de molt més abast. En trobem restes en molts àmbits i entre ells, sens dubte, en la concepció de la nació que domina a la dreta de l’espectre polític espanyol.

Perquè el franquisme, entre altres coses, va ser un règim essencialment nacionalista. En els seus inicis, a dins del règim, hi van conviure dos nacionalismes espanyols ben diferenciats: el falangista, inspirat en el feixisme italià, i el nacionalcatolicisme, que va anar guanyant pes fins a fer-se hegemònic. El nacionalcatolicisme, com el seu nom indica, es fonamentava en una identificació entre la nació espanyola i el catolicisme conservador. És la famosa “España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma ” que va teoritzar Menéndez Pidal a finals del segle XIX.

Lectura històrica essencialista

Juntament amb el paper central del catolicisme, hi havia una lectura molt essencialista de la història, que presentava la nació espanyola no com una creació contemporània sinó com una realitat objectiva que té les seves arrels a la nit dels temps. I se’n recorden i se n’exalten grans gestes, tan dispars com la Reconquesta o la conquesta d’Amèrica. És, per descomptat, un nacionalisme profundament unitarista, bastit sobre l’hegemonia absoluta de la matriu cultural castellana.

No és cert, com de vegades se suggereix, que el nacionalisme espanyol contemporani, el de “la Constitució i la igualtat entre tots els espanyols”, sigui una mera continuïtat del nacionalcatolicisme franquista. Però és evident que el seu pòsit ideològic és ben viu a la dreta política i social espanyola. Quan Esperanza Aguirre diu, reiteradament, que “Espanya és una gran nació amb 3.000 anys d’història” o Rajoy insisteix que “és la nació més antiga d’Europa” no fan sinó reproduir la lectura essencialista de la història pròpia del nacionalcatolicisme.

El bé moral de la unitat

Així mateix, tot i que la forta secularització de la societat espanyola de les darreres dècades ha deixat la qüestió religiosa en un segon pla, no és estrany sentir representants de la jerarquia catòlica espanyola que intervenen en el debat nacional tot considerant la unitat d’Espanya com un bé moral a preservar. El mateix Rajoy fa pocs dies insistia que la unitat d’Espanya és “sagrada”, tot fent un ús potser volgudament ambigu del terme.

Així doncs, el nacionalcatolicisme franquista ja no és la versió dominant del nacionalisme espanyol, reinventat a partir del nou mite de la Constitució del 1978. Però la seva herència és ben present en el debat públic actual sobre la qüestió nacional a Espanya. I això, sens dubte, condiciona el tipus de respostes que podem esperar als plantejaments del sobiranisme català.

stats