28/11/2015

Cinc anys que han posat fi a l’oasi català

2 min
Cinc anys que han posat fi a l’oasi català

En els últims cinc anys han canviat moltes coses a Catalunya. Però possiblement en l’àmbit polític el canvi de més abast ha sigut el creixement de l’independentisme. Les enquestes, com els carrers i els balcons, fa temps que ho assenyalen. Però és ara, amb una majoria parlamentària independentista, que els seus efectes polítics es fan palesos.

El que ha passat representa un autèntic canvi de paradigma a la política catalana, fins fa poc dominada per un gran corrent central, de contorns indefinits, que s’anomenava catalanisme. Comprenia totes les tradicions polítiques històricament compromeses amb la democràcia i l’autogovern. Hi convivien, no sense tensió, una declinació de matriu burgesa i cristiana, amb una de socialista, republicana i federal. Però al capdavall, els pactes creuats eren habituals i a la pràctica el sistema polític català estava poc polaritzat. Tant, que era comú referir-s’hi com l’oasi català. Però aquell oasi és ja només un record del passat, per molt que hi hagi qui el planyi i el voldria reviure. Tots els seus elements constitutius han saltat fets a miques: el consens autonomista, la figura de Jordi Pujol i la federació de CiU, el PSC i el seu poder municipal, la negociació amb l’Estat i la pretensió que el poder de la Generalitat era alguna cosa més que una autonomia limitada. Avui tot això és història. Fins al punt que Ciutadans, un partit nascut expressament per trencar aquest consens, comanda l’oposició.

El tancament en fals del procés estatutari va ser el principal accelerador del terratrèmol. Davant del ribot de les Corts Generals i, sobretot, del TC, a Catalunya s’hi va estendre la demanda del dret a decidir, una versió cívica i actualitzada del dret a l’autodeterminació. Però amb el retorn del PP al govern, a Espanya es va imposar un neocentralisme, covat al laboratori de la FAES i propulsat per la crisi econòmica, que va aixecar un mur constitucional i financer davant la reivindicació catalana.

I això, com diu Enric Juliana, va reescalfar el nucli del sobiranisme. La sorpresa per a alguns, tanmateix, és que aquest nucli ja abasta gairebé dos milions de votants distribuïts al territori de manera que pot controlar còmodament el Parlament. I, per tant, no se’l pot arraconar a un marge i continuar fent veure que no passa res.

I ara? En les pròximes setmanes veurem si el sobiranisme és capaç de viure amb la seva diversitat interna. Si els cants de sirena dels que voldrien reviure l’oasi aconsegueixen esquerdar-lo. Si Espanya accelera la resposta repressiva o ofereix algun tipus d’acord, que per ser viable haurà de preveure l’exercici del dret a decidir. En qualsevol cas, tot apunta que les plaques tectòniques s’han mogut tant que no tornaran al lloc d’abans.

stats